Diumenge passat estiguérem Empar i jo a Benissa. Anàrem a fer-los una visita als nostres benvolguts amics Paco i Xaro i els seus fills, Patrícia i Franc. Ens portaren a dinar a Casa Cantó on poguérem assaborir una mostra de gastronomia típica local. De feia temps que tenia ganes de provar l'olleta de polp. I, home, el que són les coses, era precisament el menú de degustació que oferia Ximo Cantó. Xe, per a què parlar més... Tot exquisit i boníssim.
Benissa és una població d'aquelles que enganxen. I això per molts motius: pel clima, pel paisatge, pel centre urbà antic i ben conservat. Però sobretot per la seua gent, les benisseres i benissers, que tenen aqueix tracte humà agradable i cordial, acollidor, que et fan sentir a gust. De finals dels anys 90 que venim de tant en tant i la veritat és que no ens cansem de tornar. A més, ací també està el nostre estimat i admirat mestre i amic Bernat Capó, un homenot de la cultura local, comarcal i fins i tot del País Valencià i de tot arreu de les terres de la nostra parla. Un home de trellat reconegut al seu poble, ja que la biblioteca local du el seu nom, i fins i tot en el restaurant de Cantó té una sala dedicada.
Fa uns pocs anys vaig fer amb els meus amics i companys de lletres Robert Cortell, Josep Lozano i Ferran Soler una excursió a la serra del Cavall Verd, des de Murla a la Vall de Laguar, pobles que no estan gens lluny de Benissa. I jo els comentava als companys d'excursió el que després deixàrem per escrit en un article titulat El Cavall Verd i que es va publicar al programa de Festes de Carcaixent de 2001:
“La gent d’ací té un parlar molt bonic i agradívol. A Vicent li recorda el parlar dels seus amics de Benissa: Paco Montagud i Xaro Fluxà. Dels parlars dels valencians, el de la Marina és per a Vicent, sens dubte, el més bonic que coneix. Diu que no li estranya que el seu amic Paco es quedara a viure a Benissa, perquè Xaro, a més de ser una excel·lent persona, té aqueix parlar tan bell i dolç que creu que el seu amic es quedaria atret com per un encanteri, tal i com li passà a Ulisses quan, de regrés a Ítaca, va passar prop de l’illa de les Sirenes, que els seus cants l’atreien d’allò més i allà s’haguera quedat per sempre”.
Les fotos: Paco i jo al pati del regiment d'artilleria de Logroño, l'any 1977. I les dues xiques tan boniques que tenen a bé acompanyar-nos i compartir l'aventura de la vida.
Benissa és una població d'aquelles que enganxen. I això per molts motius: pel clima, pel paisatge, pel centre urbà antic i ben conservat. Però sobretot per la seua gent, les benisseres i benissers, que tenen aqueix tracte humà agradable i cordial, acollidor, que et fan sentir a gust. De finals dels anys 90 que venim de tant en tant i la veritat és que no ens cansem de tornar. A més, ací també està el nostre estimat i admirat mestre i amic Bernat Capó, un homenot de la cultura local, comarcal i fins i tot del País Valencià i de tot arreu de les terres de la nostra parla. Un home de trellat reconegut al seu poble, ja que la biblioteca local du el seu nom, i fins i tot en el restaurant de Cantó té una sala dedicada.
Fa uns pocs anys vaig fer amb els meus amics i companys de lletres Robert Cortell, Josep Lozano i Ferran Soler una excursió a la serra del Cavall Verd, des de Murla a la Vall de Laguar, pobles que no estan gens lluny de Benissa. I jo els comentava als companys d'excursió el que després deixàrem per escrit en un article titulat El Cavall Verd i que es va publicar al programa de Festes de Carcaixent de 2001:
“La gent d’ací té un parlar molt bonic i agradívol. A Vicent li recorda el parlar dels seus amics de Benissa: Paco Montagud i Xaro Fluxà. Dels parlars dels valencians, el de la Marina és per a Vicent, sens dubte, el més bonic que coneix. Diu que no li estranya que el seu amic Paco es quedara a viure a Benissa, perquè Xaro, a més de ser una excel·lent persona, té aqueix parlar tan bell i dolç que creu que el seu amic es quedaria atret com per un encanteri, tal i com li passà a Ulisses quan, de regrés a Ítaca, va passar prop de l’illa de les Sirenes, que els seus cants l’atreien d’allò més i allà s’haguera quedat per sempre”.
Les fotos: Paco i jo al pati del regiment d'artilleria de Logroño, l'any 1977. I les dues xiques tan boniques que tenen a bé acompanyar-nos i compartir l'aventura de la vida.
2 comentaris:
Quin apunt més bonic sobre els benissers i les benisseres! Gràcies per la part que em toca (tota la família).
Tal com ho sent. La Marina és una meravella!
Publica un comentari