El tio Pauleta (Josep Balaguer)

El tio Pauleta (Josep Balaguer) és el personatge dels pantalons apedaçats de la foto. No estic segur del tot però, si no vaig errat, ell va ser l'últim pastor de Rafelguaraf. O almenys l'últim que recorde que li va dedicar gairebé tota la seua vida a aquesta dedicació. Quan jo vivia al carrer Sant Vicent del barri del Raval, ell tenia la casa i les cabres a la plaça del Poll (oficialment d'Espanya), encara que més tard va canviar a una casa amb més condicions que dóna al carrer Jaume I i al Carreronet. Recorde el rastre que deixaven les cabres quan amollaven les seues cagarrites eixint o tornant al pessebre al qual s'accedia pel Carreronet.

La foto deu ser de finals dels anys 50 o ja dels 60 del passat segle. Està presa en els afores del poble, en el camí antic d'entrada a la població, que arribava tot just a una portella de la casa de Salazar, que és la que es veu recte al fons, quan el carrer paral•lel al de la Pilota era de mitja galta. Per la roba que du el tio Pauleta i els altres dos hòmens sembla que devia ser primavera, i potser estaven esporgant els tarongers, i això seria el que s'estarien menjant les cabres: la brosta i remulla dels arbres.
Doncs bé, gràcies a ell és que em vaig assabentar que a Rafelguaraf hi ha sis ullals i que els sis formen gairebé una línia recta. I ara, des de la distància en el temps, em pregunte quins coneixements tenia aquesta persona per saber que estaven en línia recta. Ho sabria per transmissió oral d'altres persones més majors que ell? Perquè dubte que en els anys en què era pastor tinguera accés a mapes o plànols amb que constatar això. A més que les llomes i barrancs existents entre els ullals fan impossible veure aqueixa aliniació, a diferència de si mirem per un terreny més pla que permet tenir punts de referència. De manera que supose que la llarga experiència com a pastor del senyor Josep Balaguer, sumades a la seua intel·ligència i als sabers populars que es transmeten oralment de generació en generació, potser són les que li donarien a entendre que estaven els ullals aliniats... tal com li ho vaig sentir dir un dia.
Per altra banda, basat en això és que vaig escriure el conte Els ullals de Guraf, i és en base a aquest conte i a altres quatre més (El geperut del Buixcarró, Obra d'Abú al-Saniya, Sequier de la sobirana i Profecia d'herbolària) que formen part del meu llibre de contes El geperut del Buixcarró i altres contes, estan treballant cinc grups de segon d'ESO de l'IES Pere Esplugues de la Pobla Llarga; al front dels quals està el professor de música Vicent Bravo, (que és de Castelló de la Ribera), i que a gosades que posa interés i esforços en el tema per tal que els xavals també en prenguen. Estan fent uns audiovisuals en base als contes. La veritat és que estic intrigat pel resultat. No m'ho haguera imaginat mai de la vida que pogueren servir per a una activitat així. Però sembla que els contes poden servir per allò que hom anomena una activitat multidisciplinar: música, sabers populars, geografia, història, toponímia... Sort en el treball.
I ara una reflexió final. Quan veig com molta gent jove llança a perdre la seua vida en drogues, etc. no els entenc... quan hi ha tantes i tantes coses, moltíssimes, de la vida passada i present, que són tan interessants d'investigar, de saber, de preservar... Aquestes últimes són per a mi com una droga. Només veig motius per a escriure i contar coses. En fi, ara mateix no sé explicar-ho bé. Però supose que alguns m'enteneu.