diumenge 21 de juny de 2009

Paràbola (I)



Sense dir noms, perquè el que interessa és allò que diem "el pecat" i no "els pecadors". Fa cosa d'un any vaig escoltar una conversació entre dues persones que estaven en una botiga. Una d'elles, tota desvanida, li feia saber a l'altra que una neta seua havia entrat a treballar en un hospital com a tècnica de no se què. “Perquè, ja veus, és una xiqueta molt estudiosa, que té idiomes, que ho trau tot molt bé, que sap molt...” i encara més coses: que si la família estaven molt contents i que si açò i allò i tant i més quant. “Xica, m'alegre”, deia la informada, que si no recorde mal més o menys va comentar: “la joventut ve pegant fort, estan molt preparats...” i també que si açò i allò i tant i més quant.
Doncs bé, quan “la pregonera” va ser atesa pel dependent de la botiga i se'n va anar, una de les persones que estàvem esperant el nostre torn, i que, inevitablement, havíem escoltat el que a efectes pràctics venia a ser una mena de ban, em va preguntar: “Què et sembla el que ha dit la senyora X? Jo, després d'uns pocs segons de reflexió li vaig dir: molt bé per a la xica i per als pares, però mal per la societat. “Xe, com?” Sí. M'explique: com tu saps jo sóc funcionari. Per a aconseguir-ho vaig haver de passar una sèrie de proves selectives, amb publicitat prèvia, i se suposa que a parer dels membres del jurat, amb mèrit i capacitat demostrades almenys a l'hora dels exàmens. Aquesta xica, en canvi, em sembla que a la vella usança, o com diuen els francesos, com en l'antic règim, ha sigut col·locada "digitalment", o siga, per influències.
Clar, fins a cert punt -perquè cabria parlar molt més del tema- jo ho trobaria legítim si es tractara d'una xicoteta empresa familiar o particular. “Però és que l'hospital és de gestió privada” em va dir, coneixedora, la persona que havia demanat el meu parer. Sí, però encara que siga de gestió privada funciona amb diners públics, del conjunt de la societat. Mira -li vaig dir en confiança-, em sembla mal perquè els privilegis dels de sempre són una injustícia per a la resta, que som la majoria. És a dir, on estan ací la igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans? ¿quantes xiques i xics, amb idiomes, màsters, i tots els estudis i formació (o més) que puga tenir la “col·locada” no han tingut opció d'accedir a aqueix lloc de treball? I segurament serà una xica simpàtica, estudiosa, de tracte agradable, treballadora, i fins i tot serà bonica i tot. Però... i les persones que no tenen influències? I això per no entrar en un aspecte molt més greu: com s'haurà fet la selecció del personal mèdic d'aqueix hospital? Açò és un dubte que només de pensar-ho em fa por. Què dic? Pànic!
Al remat és que, ben començat el segle XXI, encara és vàlid allò del “qui no té padrins no el bategen”. Ací sembla que les coses no canvien o bé ho fan molt poc a poc. Em pregunte si açò és una de les coses (en aquest cas dels “beneficis” per als privilegiats de sempre) del “atado y bien atado” a què es referia el dictador d'infausta memòria, que perviu a través dels seus successors i hereus ideològics, disfressats de demòcrates, que són els qui permeten aquests tipus de “negocis”, malgrat la democràcia i malgrat tot el que siga. Mentrestant, la societat, com més va, cada dia més, com si estiguera anestesiada contra el sentit comú, almenys a l'hora de votar (perdoneu-me l'atreviment en jutjar uns resultats electorals que no m'agraden, sobretot pel que fa a l'abstenció). Què hi farem? Això sí, pa i circ no ens faltarà. El meu vot és per una SANITAT PÚBLICA I DE QUALITAT!
I ara un parell de cançons que feia temps volia posar. La "malaguenya" de Barxeta, pel Botifarra, i "el silenci d'estimar" d'Eliseo Parra, amb la col·laboració del Botifarra.

0 comentaris: