Del temps de la transició

Aquests dies m'han vingut a la memòria els temps de la transició. Recorde que, sobretot amb algunes persones amb qui treballava aleshores al camp, tenia conversacions dels temes de moda que, aparentment, estan solucionats ací al País Valencià (senyera, idioma, denominació del territori, etc.).

El cas és que en un moment donat vaig comprendre que no tenia sentit intentar raonar amb qui no està capacitat per a atendre a raons. Tranquils. M'explique. Jo no em considerava, ni em considere ara tampoc, més preparat ni amb més autoritat per tractar de res. Tots hem d'aprendre constantment d'altres que en saben molt més. Però no em negareu que senzillament per haver estudiat encara que fóra sols el batxiller superior, em donava almenys una “mínima” base per parlar d'aquells temes en aquella època (pel 1975, la mort de Franco, i anys després). I això front a persones que per la seua edat i circumstàncies no havien pogut fer ni tan sols l'escola primària.

I clar, per poder parlar d'una determinada qüestió se suposa que les persones hem de tindre un mínim de formació (estudis) i d'informació. Perquè, si no, o siga, del contrari, allò es converteix en una mena de “diálogos de besugos”, o, el que és pitjor, un diàleg entre sords.; és allò que diem de vegades: parlar per parlar. Al remat, prompte vaig deixar de tractar d'aquells temes. “Ca u panye i ca u regle”, que deia una persona que em ve a la memòria ara mateix, i per no dir-ne una de més rotunda i escatològica. I és que, em vaig adonar que era tan avorrit, cansat, decebedor, estèril, inútil, pesat, etc., etc., intentar fer pensar a un ignorant que no vol aprendre (per desconeixedor de les coses, no com a insult), i que, a més, se sent orgullós de ser un burro que al final acabarà amollant-te qualsevol barbaritat. Perquè no sé si ho recordareu, però ací al País Valencià hi ha més catedràtics d'història i filologia per metre quadrat que a tota la resta del món junt.

La qüestió és que ens queixem sovint de la banalització de la nostra societat. Jo crec que és degut que la majoria de la població estem en condicions d'anar a escola i aprendre a ser persones. En fi, ¿què es pot esperar d'una societat que destaca pel seu menfotisme i se sent orgullosa de la seua falta de cultura?

Ah!, la foto. Un motiu un poc refrescant. El riu Xúquer en el seu tram navegable allà entre Cofrents i Cortes de Pallás, i, si es fixeu un poc bé, dalt, al centre, sobre el cingle de la muntanya hi ha un castell que a penes es distingeix. És el castell de Xirell.