Sentiments comuns

De vegades em passa que trobe a faltar un caràcter, una fisonomia, una cara d'alguna persona. Aleshores, done per fet que aqueixa persona potser ha faltat, cosa que de vegades em confirmen. I ho lamente. En el meu món, tan xicotet, llevat d'un parell de degenerats -als qui no desitge cap mal, senzillament em són indiferents-, el cas és que considere com si tothom fóra família meua. Vull dir, que encara que hi ha moltes persones que només les conec de vista, i que en el millor dels casos sé que és de la família tal, o que viu pel carrer o al barri de tal, a tots els tinc com una mena de volença i simpatia, encara que siga tan sols -supose, a menys que un psicòleg trobe un altre motiu- pel fet de formar part de l'escenari de la meua vida. En bastants casos són persones que he arribat a saludar -bon dia, adéu, etc.- sense tenir cap relació amb elles. I és que em sembla tan bonic -tan humà?- tindre unes relacions correctes, de veïnatge civilitzat, que quan deixes de veure a uns determinats caràcters -persones-, és un poc com si et faltara algun membre de la família o dels amics.
I això em passa igual al meu poble de naixença (Rafelguaraf) com de residència (Carcaixent), com també, sobretot, als pobles més pròxims: la Pobla Llarga, Barxeta, Manuel, l'Énova, etc. etc. I a l'inrevés, també em passa que quan passe per alguna d'aquestes poblacions, que sol ser prou sovint, descobrisc una cara que feia molt de temps que no veia, i aleshores em ve a la memòria que aqueixa dona o aquest home em resulten familiars, són cares conegudes de quan anava en autobús o en el tren, o en tal o qual ocasió que em creuaria encara que fóra sols per instant amb ells o elles. I m'alegre de veure'ls. Senzillament de veure les cares de les persones que probablement en bastants casos ni tan sols arribaré a tindre el plaer de compartir alguna conversació o fins i tot una amistat. Però sempre, sempre, m'alegre de veure'ls tant com m'alegre de veure l'ermita de Santa Anna allà dalt al puig del seu nom, o que el Boscarrò està tan reblit d'argilagues i de pins com sempre, o que el castell de Xàtiva no ha caigut víctima de la voracitat immobiliària i està allà dalt de la muntanya xativina, com sempre.
Doncs bé, ací teniu dues fotos del poble de Manuel. O per ser més precisos, una de Manuel i una altra de Faldeta (que també és part de Manuel des del s.XIX), i unes persones a les quals no tinc el plaer de conéixer personalment -però alguna cara em resultava familiar- que estan raonant tranquil·lament -coses que potser ja s'hauran contat moltes vegades- a la Plaça del Sol, un dia d'aquesta primavera passada. Imagine que es tracta d'allò que hom diu "llocs comuns", per al cas: un sentiment comú. Estic segur, o bé sóc un rara avis, que a molts de vosaltres vos passa alguna cosa pareguda.