Quan jo era xiquet mon pare em contava de tant en tant un parell d'exemples per tal que fóra un bon estudiant, que sempre estava donant-me la vara en aquest sentit, i això malgrat que em va posar un límit: sols podria estudiar fins el Batxillerat Superior, a partir d'ací era cosa meua buscar-me la vida.
El primer exemple era el d'un xic del poble que estava estudiant a Madrid, motiu pel qual la família havia de fer front a una elevada despesa malgrat ser persones que tenien terres. Doncs bé, aquestes persones recorregueren un dia a parlar amb l'amo del Realenc, (ignore o no recorde ara amb quina finalitat) que llavors ho era don José María de Oriol i Urquijo, que va ser ministre de Franco en dues o tres ocasions, si no recorde mal. El cas és que don José María li va preguntar al pare de l'estudiant quina carrera havia triat per a estudiar. L'home, el tio Cento Màlia, li va contestar que el seu fill volia estudiar Enginyeria Aeronàutica. ¿Caramba y no había una carrera un poco más fácil? Va contestar el personatge, supose com dient, home, bé està que estudie, però a Madrid i una carrera que sembla de les més complicades; potser pensaria que era massa aspiració per a un xic de poble a pesar de les fanecades de tarongerar de la família. De totes formes, siga com siga, crec que aquell rafelguarafí, que si no recorde mal li diuen Vicente Tormo, va acabar la carrera i ja no li tornàrem a veure el pèl per ací. Òbviament haurà desenrotllat la seua vida professional per Madrid, supose.
L'altre cas era el d'un xicot del poble veí de la Pobla Llarga, fill del tio Angel, el Xurro, que li déiem per ser aragonés (que a Catalunya diuen xarnegos) i que llavors llogava mon pare per a treballar. Aquest xic estudiava Farmàcia, i el tio Angel quan venia per casa tot era dir i comentar les grans dificultats dels estudis del fill, així com comentar que la majoria d'estudiants que destacaven en les principals universitats espanyoles eren contractats per institucions i empreses dels Estats Units.
En fi, mon pare, en tot cas me'ls posava a mode d'exemples, en el sentit que calia estudiar, i moltíssim, per tal de progressar, per tal d'alliberar-nos -especialment els jornalers i altres desheretats de la fortuna- de l'esclavatge que suposava anar gairebé a diari al cantó de la plaça a llogar-se per un jornal. Talment com si encara ens trobàrem en temps dels romans, que era el que ell estava fart de fer, i jo també el poc temps que m'hi vaig dedicar a treballar al camp. Per cert, no tinc clar si els romans es llogaven per a treballar a la plaça major del poble, però en tot cas supose que s'entén bé l'exemple. I a tot açò he de dir que a Carcaixent, fa alguns anys un destacat dirigent del PP local va comentar una cosa així com que on s'havia vist que el fill d'un camioner (o jornaler) anara a la universitat? Bé, no vaig a entrar en política, que ja ho he promés en diverses ocasions i no vull posar-me en un buc.
El cas és que, ara mateix, si els meus pares viviren, supose que se sentirien ben orgullosos de saber que almenys els seus néts: Vicent i Flàvia, els meus fills, sí que han aconseguit estudiar a la universitat. Vicent és Òptic-Optometrista i està fent una Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes en la Universitat Oberta de Catalunya. Va a poc a poc, però em sembla que ho fa més per traure molt bones notes que pel fet d'acabar prompte. I la meua filla està acabant Filologia Anglesa actualment, a banda de dibuixar com els àngels. Passió de pare, en efecte.
Doncs bé, centrant-me a Rafelguaraf, jo considere que tal com està la joventut avui en dia, és molt de destacar els joves que malgrat totes les dificultats i entrebancs estan estudiant o bé han acabat recentment la carrera. I això en un poble ben xicotet amb a penes uns 2.400 habitants. Fa poc una d'aquestes persones m'ha passat un llistat bastant exhaustiu en què, pel que fa als darrers anys, figuren un total de 67 universitaris que estudien -o bé la majoria ja han acabat- en total 35 especialitats. La més destacada, en número, són les diverses especialitats de Magisteri amb 11 persones. Li segueix Dret amb 6, Relacions laborals amb 5, Informàtica amb 4. Mentres que en cinquena posició hi ha diversos estudis com Farmàcia, Filologia Catalana (que potser va provocar algun disgust familiar per allò de la “valenciania” d'algunes persones), Psicopedagogia, Arquitectura Tècnica, Filologia Anglesa, Òptica i Empresarials, totes amb 3 persones.
La resta, fins arribar als 67, i amb un sol estudiant, són ben diverses i d'entre les quals sols citaré a tall d'exemple Medicina, Belles Arts, Telecomunicacions, Ciències polítiques, Enginyeria d'Obres Públiques, i el meu nebot que està en l'Orquestra Simfònica de Radiotelevisió Espanyola... i fins i tot un xicot que estudia Geografia i Història! Aleluia! M'agradaria conéixer personalment aquest xaval. Sempre és interessant trobar persones que s'interessen pels mateixos temes que ens agraden a nosaltres.
Tant de bo que la joventut tornara a prendre exemple de la gent sana que treballa, estudia i s'esforça per aconseguir un futur millor. De moment, i gràcies a la democràcia (estic convençut d'això) actualment és més fàcil poder estudiar i hi ha -a diferència del temps de la dictadura- més igualtat d'oportunitats per tothom. Què llàstima que no ho sapien aprofitar molta gent jove d'avui en dia. La cultura, la formació i la informació pense que és l'única forma en què un ser humà es pot sentir vertaderament lliure. Bé, com em passa de vegades, ara mateix no sé si m'explique.
Per cert, tota aquesta informació li la dec a Empar Fayos, la mundeta, que l'any passat donava classe de valencià en un IES de Villena, i el proper curs ho farà a València, i a qui li agraïsc molt especialment les seues molèsties per passar-me la informació de les darreres fornades d'estudiants universitaris de Rafelguaraf.
La foto: Rafelguaraf vist des de ponent cap a llevant (on es veu el Realenc a la vora de la serra). Està presa des del costat d'on està la nova estació de l'Énova-Manuel.
El primer exemple era el d'un xic del poble que estava estudiant a Madrid, motiu pel qual la família havia de fer front a una elevada despesa malgrat ser persones que tenien terres. Doncs bé, aquestes persones recorregueren un dia a parlar amb l'amo del Realenc, (ignore o no recorde ara amb quina finalitat) que llavors ho era don José María de Oriol i Urquijo, que va ser ministre de Franco en dues o tres ocasions, si no recorde mal. El cas és que don José María li va preguntar al pare de l'estudiant quina carrera havia triat per a estudiar. L'home, el tio Cento Màlia, li va contestar que el seu fill volia estudiar Enginyeria Aeronàutica. ¿Caramba y no había una carrera un poco más fácil? Va contestar el personatge, supose com dient, home, bé està que estudie, però a Madrid i una carrera que sembla de les més complicades; potser pensaria que era massa aspiració per a un xic de poble a pesar de les fanecades de tarongerar de la família. De totes formes, siga com siga, crec que aquell rafelguarafí, que si no recorde mal li diuen Vicente Tormo, va acabar la carrera i ja no li tornàrem a veure el pèl per ací. Òbviament haurà desenrotllat la seua vida professional per Madrid, supose.
L'altre cas era el d'un xicot del poble veí de la Pobla Llarga, fill del tio Angel, el Xurro, que li déiem per ser aragonés (que a Catalunya diuen xarnegos) i que llavors llogava mon pare per a treballar. Aquest xic estudiava Farmàcia, i el tio Angel quan venia per casa tot era dir i comentar les grans dificultats dels estudis del fill, així com comentar que la majoria d'estudiants que destacaven en les principals universitats espanyoles eren contractats per institucions i empreses dels Estats Units.
En fi, mon pare, en tot cas me'ls posava a mode d'exemples, en el sentit que calia estudiar, i moltíssim, per tal de progressar, per tal d'alliberar-nos -especialment els jornalers i altres desheretats de la fortuna- de l'esclavatge que suposava anar gairebé a diari al cantó de la plaça a llogar-se per un jornal. Talment com si encara ens trobàrem en temps dels romans, que era el que ell estava fart de fer, i jo també el poc temps que m'hi vaig dedicar a treballar al camp. Per cert, no tinc clar si els romans es llogaven per a treballar a la plaça major del poble, però en tot cas supose que s'entén bé l'exemple. I a tot açò he de dir que a Carcaixent, fa alguns anys un destacat dirigent del PP local va comentar una cosa així com que on s'havia vist que el fill d'un camioner (o jornaler) anara a la universitat? Bé, no vaig a entrar en política, que ja ho he promés en diverses ocasions i no vull posar-me en un buc.
El cas és que, ara mateix, si els meus pares viviren, supose que se sentirien ben orgullosos de saber que almenys els seus néts: Vicent i Flàvia, els meus fills, sí que han aconseguit estudiar a la universitat. Vicent és Òptic-Optometrista i està fent una Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes en la Universitat Oberta de Catalunya. Va a poc a poc, però em sembla que ho fa més per traure molt bones notes que pel fet d'acabar prompte. I la meua filla està acabant Filologia Anglesa actualment, a banda de dibuixar com els àngels. Passió de pare, en efecte.
Doncs bé, centrant-me a Rafelguaraf, jo considere que tal com està la joventut avui en dia, és molt de destacar els joves que malgrat totes les dificultats i entrebancs estan estudiant o bé han acabat recentment la carrera. I això en un poble ben xicotet amb a penes uns 2.400 habitants. Fa poc una d'aquestes persones m'ha passat un llistat bastant exhaustiu en què, pel que fa als darrers anys, figuren un total de 67 universitaris que estudien -o bé la majoria ja han acabat- en total 35 especialitats. La més destacada, en número, són les diverses especialitats de Magisteri amb 11 persones. Li segueix Dret amb 6, Relacions laborals amb 5, Informàtica amb 4. Mentres que en cinquena posició hi ha diversos estudis com Farmàcia, Filologia Catalana (que potser va provocar algun disgust familiar per allò de la “valenciania” d'algunes persones), Psicopedagogia, Arquitectura Tècnica, Filologia Anglesa, Òptica i Empresarials, totes amb 3 persones.
La resta, fins arribar als 67, i amb un sol estudiant, són ben diverses i d'entre les quals sols citaré a tall d'exemple Medicina, Belles Arts, Telecomunicacions, Ciències polítiques, Enginyeria d'Obres Públiques, i el meu nebot que està en l'Orquestra Simfònica de Radiotelevisió Espanyola... i fins i tot un xicot que estudia Geografia i Història! Aleluia! M'agradaria conéixer personalment aquest xaval. Sempre és interessant trobar persones que s'interessen pels mateixos temes que ens agraden a nosaltres.
Tant de bo que la joventut tornara a prendre exemple de la gent sana que treballa, estudia i s'esforça per aconseguir un futur millor. De moment, i gràcies a la democràcia (estic convençut d'això) actualment és més fàcil poder estudiar i hi ha -a diferència del temps de la dictadura- més igualtat d'oportunitats per tothom. Què llàstima que no ho sapien aprofitar molta gent jove d'avui en dia. La cultura, la formació i la informació pense que és l'única forma en què un ser humà es pot sentir vertaderament lliure. Bé, com em passa de vegades, ara mateix no sé si m'explique.
Per cert, tota aquesta informació li la dec a Empar Fayos, la mundeta, que l'any passat donava classe de valencià en un IES de Villena, i el proper curs ho farà a València, i a qui li agraïsc molt especialment les seues molèsties per passar-me la informació de les darreres fornades d'estudiants universitaris de Rafelguaraf.
La foto: Rafelguaraf vist des de ponent cap a llevant (on es veu el Realenc a la vora de la serra). Està presa des del costat d'on està la nova estació de l'Énova-Manuel.
2 comentaris:
El xic de Rafelguaraf que estudia història li diuen Pepe Navarro Pons. Intentaré explicar qui són els seus pares. Son pare va faltar quan ell era un xiquet (no me´n recorde del seu malnom). Sa mare és Pilar, germana de Mª Carmen la de l´hostal.
T´he donat alguna pista?
Ell és un xaval de categoria.
Empar, no sé quants dies fa que feres aquest comentari. No tinc costum de veure les entrades anteriors. En fi, moltes gràcies per la teua informació. Crec que sí que sé qui és sa mare, però a ell no el tinc "fitxat", vull dir no tinc una idea de la seua cara. De totes formes ja faré per parlar amb ell... i animar-lo que continue estudiant història!
Publica un comentari