Vicent Sanchis (I) Notícies des del meu exili

Presentació de Bandolerisme a Barxeta

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Thu, 24 Dec 2009 13:48:00 +0000

BAN. Als familiars, amics, companys, veïns... i a tothom que llija aquesta nota:

Per si fóra del vostre interés, i en el supòsit que pugueu i vulgueu vindre, vull fer-vos saber que el pròxim dimecres, dia 30 de desembre, a les 19,00 hores, presentaré el llibre Bandolerisme a Barxeta (Bernat i els dos germans Escrivà). Es tracta d'un estudi històric fet a partir d'una llegenda compartida entre els pobles de Barxeta i Rafelguaraf.

L'acte tindrà lloc al Saló de Plens de l'Ajuntament de Barxeta, i contarà amb la intervenció de l'Alcalde de Barxeta (Vicent Antoni Giner), d'un historiador barxetà-xativí (Miquel Lorente) i jo mateix com a autor. La duració de l'acte no anirà més enllà de mitja hora. I açò que acabe d'escriure ara mateix és important. De forma que vos puc prometre, i vos promet, que si l'acte comença, posem per cas a les 19,15 hs. (per allò de donar uns minuts als que sempre arriben tard), a això de les 19,45 hs., molt aproximadament estaré donant-vos les gràcies a tots els assistents i cadascú a sa casa i Déu en la de tots, que diuen per ací. Bé, a partir d'aleshores si alguna persona està interessada en adquirir un exemplar li'l signaré de record amb molt de gust. Vos avance que l'Ajuntament de Barxeta els posa a la venda a un preu baratíssim. I dir-vos també que he renunciat als meus drets d'autor i que l'ajuntament destinarà els diners a reinvertir-los en la mateixa biblioteca municipal de la població.

En tot cas vull matisar que faig el comentari sobre la duració de la presentació, perquè jo també vaig a presentacions d'actes culturals (siguen de llibres, exposicions de pintura, etc., etc.), i crec que sovint... -No, sovint no, molt sovint-, els presentadors se'n passen i abusen de la paciència del públic.

En fi, tant si veniu com si no, que passeu unes bones festes amb bona cosa de salut, que és allò principal, que de l'amor i dels diners cadascú ja se la buscarà com puga.

Un parell de notes i felicitació nadalenca

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Sun, 20 Dec 2009 10:57:00 +0000

He presentat una comunicació a la XIII Assemblea d'Història de la Ribera que tindrà lloc a finals de gener pròxim a Llombai. Com el tema monogràfic va sobre el 400 aniversari de l'expulsió dels moriscos, doncs això, la meua aportació es titula Zuhayra, una algeriana descendent de moriscos. Bàsicament el que he fet és contar allò essencial de la meua relació amb aquesta amiga algeriana, que viu a Barcelona i que ha traduït al francés i a l'àrab la meua novel·la Memòries d'un alamí. La veritat és que és una persona que des d'aquesta primavera passada ha entrat a formar part de la meua vida per la seua gran sensibilitat, educació i cultura. (Foto de la torre d'Alèdua).

El passat diumenge, dia 13 (Santa Llúcia ens conserve la vista) vaig tenir el gran plaer de visitar de nou els bons amics de Benissa: el meu quinto Paco Montagut i Bernat Capó. Va fer molt mal dia, per la pluja i el vent fresquet, que solem dir molts valencians quan en realitat hauríem de dir gelat. Anàrem a dinar al restaurant "Bon gust", on la meua muller i jo tinguérem, efectivament, el bon gust de menjar-nos un cruet de peix, que no acabàrem sucant pa per allò de la vergonya. Xe, que estava boníssim i beníssim, que diuen a Benissa. Amb tot, però, el més important va ser compartir unes hores de la companyia dels nostres amics Paco Montagut i Xaro Fluxà, també del seu gendre i la seua filla Patrícia que ja ha alçat el vol del niu dels pares. Ai, com ens fem de majors! A Bernat el vaig trobar un poc desmotivat, coses de l'edat, que amb els seus anys és difícil no tenir alifacs i tota mena de tecles. Home, jo que sóc un poc més jove ja en tinc fins i tot massa. En fi, fotut i arrimat a marge, que diuen... Ara, les ganes d'escriure i de contar coses jo les tinc exactament igual que sempre. Continuaré, per tant, donant pel sac amb la meua dèria d'omplir de lletres el paper en blanc. (Foto a casa de Bernat Capó. Per cert, supose que sabeu que ja fa alguns anys que Bernat té una entrada en la Gran Enciclopèdia Catalana).

I finalment, en aquestes dates cal que vos pose una felicitació nadalenca. En aquest cas gràcies a una fotografia que m'ha enviat el meu amic Albert Abril, que ja vos he dit en algunes ocasions que és un artista. Com que és membre de l'Associació Pictòrica i Cultural de Carcaixent, li passa que té el do de guipar els constrastos de llum, de colors, de tonalitats, etc., que jo moltíssimes vegades ni me n'adone. Doncs bé, amb unes brosses que té a la caseta de l'olivar al barranc de Cabot -on solem anar per Pasqua, Sant Vicent, etc.-, ha sabut copsar ben bé aqueixa gràcia que vos deia per a fer una felicitació de Nadal ben bonica. Fixeu-vos en aqueixa brosseta que sembla com una gran quantitat de petites estrelles. A mi m'ha sorprés gratament. Doncs això, que passeu unes bones festes en salut, amb les vostres famílies i amics que vos estimen de veritat. Ah!, i compte, que cal “sobreviure” a l'esforç a què sotmetem l'estòmac aquestos dies. Salut. (Foto felicitació)

Amb l'Associació Cultural "Mitja Galta" de Manuel

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Wed, 11 Nov 2009 11:31:00 +0000

Divendres passat vaig participar al poble de Manuel, en una xarrada sobre els moriscos amb motiu del 400 aniversari de la seua expulsió. L'organització de l'acte va ser a càrrec dels amics de l'Associació Cultural "Mitja Galta" d'aquesta població, que, a l'igual que l'associació cultural i esportiva "9 d'octubre" del Genovés, duu també endavant una tasca molt interessant d'actes culturals al seu poble. El cas és que a la biblioteca municipal, a partir de les 20,00 hores (i durant una hora, aproximadament), que vaig comentar algunes coses a les persones que varen fer acte de presència. I després, per les intervencions dels assistents, estiguérem quasi mitja hora més parlant sobre aquest fet tan lamentable del nostre passat històric. Fet que va passar, fonamentalment, per qüestions d'intolerància religiosa, al meu parer. Tant de bo que mai més es repetisquen fets com aquest.

Per altra banda, vull deixar constància que ahir va faltar la senyora Josefa Tormo Vidal, més coneguda popularment a Rafelguaraf com la tia Pepica la de Galindo. Ella vivia a la seua casa del carrer Castelló de la Plana, ben a prop d'on estaria en el seu temps el portal de Xàtiva, un dels quatre que tancaven la població durant l'edat mitjana, moderna i principis de la contemporània. Doncs bé, el cas és que la tia Pepica va nàixer el dia 3 de setembre de 1907; o siga, que ha mort als 102 anys, 2 mesos i sis dies. Era la persona més vella del poble. Quan la tia Pepica va nàixer Rafelguaraf era sols el que podríem anomenar la Vila (nucli originari de la població) i el Raval, units pel carrer Major i el carrer Jaume I. Se n'ha anat una persona, però sens dubte que també se n'ha anat amb ella tota una enciclopèdia de tota mena de coneixements, perquè de segur que sabia quantitat de coses de tot tipus, sobretot etnogràfiques. La tia Pepica era una d'aqueixes persones guardianes de la memòria col·lectiva i transmissores de la cultura popular.

Les fotos: de l'acte celebrat a Manuel, i del carrer on vivia la tia Pepica la de Galindo.

Pròxima xarrada a Manuel

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Thu, 29 Oct 2009 12:40:00 +0000

El proper divendres, dia 6 de novembre, participaré a Manuel en una xarrada sobre Els moriscos de la Comuna de Castelló-l'Énova. L'acte tindrà lloc a la biblioteca municipal a les 20,00 hs. La xarrada consistirà en comentaris diversos sobre cinc aspectes:
1. Algunes dades prèvies a l'expulsió.
2. Dels últims moriscos de Manuel i Faldeta.
3. Els morisquets de la Comuna de Castelló-l'Énova.
4. Pervivència de l'idioma àrab (l'algaravia).
5. L'empremta dels moriscos al Magrib.

Per altra banda, l'altre dia rellegia Subtils desenganys, recull de poemes del meu gran amic Robert Cortell, que va ser premiada en el XII Certamen de Poesia Marc Granell-Vila d'Almussafes. Doncs bé, vaig a reproduir ací una poesia que es titula Els adéus, en què, en gran mesura, l'autor ve a expressar d'una forma poètica el que vaig comentar en l'entrada Sentiments comuns corresponent al dia 4 de juliol. I això sense haver-nos posat d'acord.

Quantes cares veiem al llarg del dia

per primera i última vegada,

i les deixem passar sense intentar

un breu contacte que guardar a la memòria.

Quantes converses resten inèdites

per no saber mamprendre en el moment just

aquella coneixença mútua

que engrandiria el pes dels nostres records.

Quantes vegades perdem i no ens importa

l'experiència de descobrir aquell altre

que casualment s'acosta i tot seguit s'allunya,

deixant un clamorós buit de paraules.

Quants adéus hem donat mentre ignoràvem

que era un comiat la nostra indiferència,

i col·leccionem milions de pèrdues

que no han rebut mai la nostra benvinguda.

Les fotos: una garrofera que serà de les més velles del País Valencià. Igual ja existia en l'època de l'expulsió dels moriscos. I l'altra, l'autor de la poesia al recer d'una vella olivera.

En el 400 aniversari de l'expulsió dels moriscos

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Thu, 15 Oct 2009 09:18:00 +0000

El ban d'expulsió dels moriscos, fet públic a València el 22 de setembre de 1609, va començar a ser aplicat el dia 30 del mateix mes. El cas és que, ara i ací, vull deixar constància -a manera de recordatori i homenatge a aquelles persones-, dels noms dels qui podrien haver sigut els darrers caps de família de Rafelguaraf, del Tossalet i de Berfull. Advertint, però, que pel que fa als de Rafelguaraf i del Tossalet es tracta sols d'una possibilitat. En canvi, pel que fa a Berfull, és més probable que foren vertaderament els darrers caps de família que hi residiren.

1. Dels darrers habitants moriscos de Rafelguaraf sols es poden assenyalar els cinc membres que com a autoritats de la població apareixen en un plet de la Séquia Comuna de l'Énova dels anys 1602-1605 (ARV, Reial Audiència, Processos, part 3ª, núm. 7.050). Són els següents:

Coxet, Joan

Donena, Pere

Lochalbo, Miquel

Mandoll, Cosme

Moix, Gaspar

Xep, Cosme

Total: 5 caps de família (de 30, que hi havia segons Henri Lapeyre).

Doncs bé, si s'utilitza l'índex de 4'5 o 4'8 multiplicat pels 30 focs o cases habitades serien un total d'entre unes 135 a 144 persones les que serien expulsades de Rafelguaraf. Aquest nivell demogràfic seria recuperat uns 160 anys després, pel 1768.

Imagine que eixirien de la població a penes uns pocs dies abans de l'expulsió. De forma que, tenint en compte que havien de marxar a peu -o en el millor dels casos en carros-, fins al port per on havien d'embarcar-los, calcule que eixirien de Rafelguaraf entre els dies 18 i 20 d'aquell mes d'octubre. En tot cas, el que sí que està ben clar és que el dia 22 d'octubre de 1609 foren embarcades per Dénia un total de 122 persones morisques de Rafelguaraf. I supose que en qüestió de tres dies després arribarien a Orà (Algèria); és a dir, el 25 d'octubre.

2. Quant als darrers moriscos del Tossalet, i a l'igual que en el cas de Rafelguaraf, sols es poden assenyalar els cinc membres que com a autoritats de la població apareixen en el plet esmentat adés de la Séquia Comuna de l'Énova dels anys 1602-1605. Són els següents:

Belito, Jeroni

Donena, Joan

Pardo, Lluís

Rabasa, Joan

Miquel ...?

Total: 5 caps de família (de 23, que hi havia segons Henri Lapeyre).

La quantificació dels habitants depén de l'índex que s'utilitze. En qualsevol dels casos en ser 23 els focs o cases que hi havia en aqueixa data (1609) al Tossalet, serien unes 104 a 110 persones les expulsades. Des del punt de vista demogràfic el Tossalet va ser el primer nucli de població de l'actual terme de Rafelguaraf que va recuperar el nivell quantitatiu de l'any de l'expulsió, cosa que va aconseguir en menys d'un segle (en 1699). Quant a la data d'expulsió del Tossalet no tinc informació sobre el dia en què foren obligats a abandonar la població.

3. Pel que fa als darrers habitants moriscos de Berfull sí que dispose d'un document relativament pròxim a la data d'expulsió, en concret del 8 de març de 1608 (ARV, Reial Justícia, llibre 11, full 118 i ss), a més d'un altre nom en base al mateix document del plet de la Séquia Comuna de 1602-1605. Són els següents:

Beliro, Guillem

Beliro, Hieroni

Belluga, Joan

Biari, Hieroni (Rabasa)

Calambaró, Gaspar

Castellano, Miquel

Frinall, Hieroni

Gipre, Anthoni

Gipre, Llois

Madar, Moises

Mars, Guillem

Mars, Miquel (major)

Mars, Miquel (menor)

Mirant, Francesc* (aquest apareix en el plet de la Séquia Comuna de l'Énova de 1602-1605)

Peyter, Cosme

Peyter, Joan

Selarda, Anthoni

Total: 17 caps de família (de 20, que hi havia segons Henri Lapeyre).

I segons s'aplique el coeficient 4,5 o 4,8 a Berfull serien expulsades entre 90 a 96 persones. Des del punt de vista demogràfic Berfull va ser l'últim nucli de població en recuperar un número d'habitants semblant al de l'expulsió. Això va succeir a finals del segle XIX (1888). Quant a la data d'expulsió no tinc ara per ara dades sobre el dia en què foren obligats a abandonar Berfull.

En definitiva, pel que fa al terme actual de Rafelguaraf (o siga, amb el Tossalet i Berfull inclosos), una de les conseqüències va ser l'endarreriment demogràfic, que no es va recuperar fins uns dos-cents anys després, el 1811, en què hi havia registrats 347 habitants, tenint en compte que en el moment de l'expulsió n'hi hauria unes 350 persones en total.

El vídeo és un trailer d'una pel·lícula o sèrie de televisió que es va fer entre Televisió Espanyola, TV3, el Govern d'Aragó, etc.

Amb l'Associació Cultural i Esportiva "9 d'octubre" del Genovés

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Tue, 13 Oct 2009 08:41:00 +0000

Divendres passat, dia 9 d'octubre, vaig tenir el plaer de compartir unes poques hores amb l'Associació Cultural i Esportiva “9 d'octubre” del Genovés, segons que m'havien convidat a participar els genovesins Pepe Toni (J. A. Soler) i Paco (F. Úbeda).
Les meues intervencions varen consistir en una barreja de narrativa i dades puntuals històriques sobre els moriscos del Genovés o bé d'altres llocs pròxims. De forma que en tres punts distints de la població els vaig parlar un poc de tot això. Al camí dels Palerals vaig comentar aspectes del temps de mudèjars a moriscos, en què es basa Memòries d'un alamí (Històries d'un alamí, en Tabarca llibres). Al Llavador de la font vaig comentar coses relacionades amb l'època de l'expulsió, en què es basa Adéu a Berfull (Fàtima de Berfull, en Tabarca llibres). I en l'últim, a l'Androna, d'algunes qüestions relacionades amb l'empremta dels moriscos al Magrib, en què es basa Aventura al desert.
A tot açò la gent duia unes carpetes amb unes fitxes informatives i didàctiques. Abans de la meua intervenció una jove saharaui llegia unes poesies de poetes àrabs valencians, amb una certa ambientació per part d'altres persones i acompanyat per les notes d'un guitarrista, i també un xicot genovesí va cantar unes cançons de batre. Finalment, al menjador del col·legi projectaren un documental sobre el tema que fa poc va emetre Canal 9; ben fet, la veritat siga dita. I finalment vaig firmar unes quantes novel·les a algunes persones que participaren en l'acte.
La veritat és que em va agradar com s'ho muntaren per tal de celebrar el dia del País Valencià. Calcule que participarien unes 60 persones, que per a ser un poble xicotet no està gens mal. Tant de bo que a la majoria dels pobles valencians hi hagueren associacions culturals que feren la tasca tan interessant que fa la del Genovés.
Per cert, que l'associació també disposa d'un document de març de 1609 amb els noms dels qui serien els darrers habitants moriscos (caps de família) que vivien al Genovés. De totes formes, com que redacte aquestes notes de memòria des de Carcaixent, en agafar la carpeta amb la informació que em vaig deixar ahir a Rafelguaraf, rectificaré o concretaré alguna dada concreta.
Pepe Toni m'ha enviat unes quantes fotos, totes molt boniques. Ací en pose tres dels llocs on vaig intervindre.

Una cançó meravellosa!

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Thu, 08 Oct 2009 16:57:00 +0000

Almenys a mi m'ho sembla. Disculpeu que em pose reiteratiu. Ja sé que vaig enllaçar aquest vídeo del youtube en anterior ocasió... però és que em sembla una cançò tan bonica, tan meravellosa... De veres que alguna vegada he arribat quasi a plorar d'emoció en escoltar-la. Que ja no sé quantes voltes l'hauré escoltat. Xe, com vos ho dic. A mi em pareix que aquesta cançó és de les millors que he sentit en la meuva vida. Jo, si fóra jove, ara mateix li la cantava a cau d'orella a la persona estimada. Déu i com m'agraden l'Eliseo Parra i el Botifarra!
El cas és que em feia goig aconseguir la lletra... i ja la tinc. Per això és que torne a enllaçar el vídeo i pose la lletra (amb les dades de l'autor, etc.) En fi, supose que no seré l'únic a qui li agrada, a bon segur. Ah! demà a les 10'00 me'n vaig al poble del Genovés, a xarrar un poc sobre els moriscos, per celebrar la diada del País Valencià.

Ací teniu la lletra:
El silenci d'estimar (Eliseo Parra). Canten Eliseo Parra i Pep Gimeno “Botifarra”, a Torroella de Montgrí, agost de 2008.

Vol sortir la meua veu
i cantar,
que és el fet el que pregona,
no el parlar.
Si estimem el vent que ens porta
la paraula,
el silenci d'estimar
mai se'n va.
Jo no sé quan dius t'estimo
si és veritat,
però què bé ho sap el meu cos
quan hi sent la teua mà.

I amb aquesta jota
vull cantar

i vull ser la veu que el vent et durà,
el meu crit d'amor serà un abraç.
Vol sortir la meua veu
i cantar,
que és el fet el que pregona,
no el parlar.

Xarrades sobre els moriscos

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Thu, 01 Oct 2009 16:33:00 +0000

Aquest mes tinc un parell de compromisos. De manera que, si cap motiu de força major ho impedeix, divendres 9 d'octubre he de participar en una mena de matinal cultural que organitza l'Associació cultural “9 d'octubre” del poble del Genovés. El tema és sobre els moriscos, l'expulsió, etc., etc, de què tractaré en tres llocs diferents del poble. I a finals de mes -potser el 24- igualment intervindré en un acte organitzat en aquesta ocasió per l'Associació cultural “Mitja Galta” del poble de Manuel; també sobre el mateix tema. Però tant en un cas com en l'altre amb xicotetes dades puntuals relacionades amb cadascuna de les poblacions.
La foto: en primer terme Llocnou d'en Fenollet (un poc més a la dreta està el Genovés), i, recte al fons, el port de Benigànim. Un dels passos per accedir de la Costera a la Vall d'Albaida. L'altra correspon al cartell de la propera assemblea d'història de la Ribera, a celebrar els últims dies del mes de gener de l'any que ve al poble de Llombai.

El 22 de setembre de 1609

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Tue, 22 Sep 2009 08:51:00 +0000

El 22 de setembre de 1609 –avui fa just 400 anys– es feia públic a València el decret d'expulsió dels moriscos. “Desterro dels moros del regne. Dimarts, a 22 de dit mes de setembre, 1609, a migjorn, feren crida de com lo señor rey (manà que), dins tres dies, s'embarquen dits moros en Dénia per a pasarlos fora mar, y que sols restaren en cada lloch de cent, sis cases, los més vells” (Coses evengudes en la ciutat y regne de València (1589-1629. Dietari de mossén Joan Porcar, beneficiat de l'església de Sant Martí de València. Transcripció i estudi de Josep Lozano i Lerma).

Doncs bé, en aquella data hi havia un total de 30 cases habitades a Rafelguaraf, 23 al Tossalet i 20 a Berfull. En total 73 cases al terme actual, amb la qual cosa hi hauria unes 350 persones que foren expel·lides, potser algunes de grat i la majoria supose que a la força, pel port de Dénia. En concret els moriscos i les morisques de Rafelguaraf foren dels que expulsaren en la segona tanda d'embarcaments. I això pot ser perquè les autoritats començaren foragitant els de les poblacions costaneres o relativament pròximes a la costa, en considerar-los més perillosos de poder recolzar una possible invasió dels turcs o berbers. Que era un dels motius en què sembla que es basaren per a l'expulsió, encara que al meu parer en realitat el motiu fonametal era el tema religiós. El cas és que aquelles persones, que eren tan rafelguarafins i rafelguarafines com ho som els que vivim a Rafelguaraf avui en dia, sols pel fet de ser musulmans hagueren d'eixir pel port de Dénia el dia 22 d'octubre, i supose que arribarien a Orà o bé a Mers-El Kébir (Algèria) a penes dos o tres dies després.

Les fotos. La primera és del portal de Berfull. Supose que qui tinga interés se la pot baixar i es pot fer imprimir una samarreta per reivindicar la no desaparició del llogaret, com la que jo tinc des de fa uns anys. Per cert, que el disseny és de Pasqual Boqueta, un dels pintors més reexits de Carcaixent. Com veieu hi ha un parell de versos d'un poeta valencià del terreny (o siga, d'ací mateix), es tracta d'Abu Abdal·lah Ibn Khalsa (o Jalsa), el Cec de l'Énova, que va ser un afamat poeta, gramàtic i filòleg del segle XI, pel mateix temps en què possiblement es va originar el poble de Rafelguaraf. La segona és el forn d'Abril, el forn del Raval, que havia promés que la posaria quan la trobara. Ací la teniu. Un altre dia tornaré amb el tema dels moriscos i posaré alguna informació més sobre l'expulsió.

Qui de casa se'n va a casa torna

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Sun, 06 Sep 2009 10:14:00 +0000

Qui de casa se'n va a casa torna. En efecte, aquest mes d'agost passat i fins i tot els primers dies de setembre he tornat a comprar el pa al forn del Raval. El mateix forn on anava de xiquet, per estar al carrer de Sant Vicent, i al que veia que anaven les dones amb les cassoles d'arròs al forn que el tio Frederic Abril (pare) havia d'assenyalar amb furgadents per tal de no equivocar les cassoles quan les dones tornaven per elles. I per açò és que m'ha vingut a la memòria els tres forns que hi havia al poble, que de més antic a més actual sembla que eren: el forn del tio Artur Abril, situat a la plaça de l'Església i que sens dubte deu ser el més antic del poble. De fet encara és d'estil morú. El segon era el forn del tio Pere Garzó, de l'Énova, que primer en va tenir un a la casa del tio Joan el Vaquer i després l'instal·laren al cantó de la plaça de l'Ajuntament. Si bé actualment em sembla que ja no couen pa per haver dedicat el local a altres menesters. I finalment el forn del Raval, d'Abril Vidal, que en els seus inicis en tenia un a Berfull i després ja se'n vingueren al carrer Sant Vicent, on ara continua el seu fill; si bé l'acual és giratori, més modern.
Bé, el cas és que el pa que fan m'agrada. Vaig veure que en el mostrador encara fan de tant en tant pans redons (amb un forat enmig, com una mena de donut molt gran) i les fogasses, que tant recorde de menut. Torne a dir que m'agrada el pa que fan. Ja fa temps que a Carcaixent i en els grans centres comercials no m'acaba de convéncer el pa que fan, i ha estat una sorpresa ben agradable comprovar que ací, gairebé com abans, fan pa de poble ben acceptable i menjívol.
Per altra banda, al meu veí Batiste Arbona li he escoltat un parell de paraules que feia molt de temps que no sentia dir... o fins i tot no mai les havia escoltat ací a Rafelguaraf. Talment com em passa amb ma tia Maria (germana de ma mare). Són paraules com ara: fa un sol que aterra, escalivat, empalagar (serà empallegar) i péntol.
També a Batiste li he escoltat aquest estiu que quan comencen a cantar les xitxarres (cigales) és senyal que prompte l'oratge farà un canvi, a menys calor s'entén. Encara que en realitat potser és que el cicle vital de les xitxarres, que solem dir per ací, és que coincideix més o menys per la fira de Xàtiva, que diem que en passar la fira ja prompte pot fer alguna tronadeta i alleugerir-nos de la calor tan forta, de vegades provocada pel ponent que ens ve de Castella. Per cert, que ja estàvem més que farts de tanta basca. Ahir dissabte, afortunadament va ploure i refrescà bastant, tant que a la platja de Xeraco almenys, on vaig dur a la meua filla Flàvia, no hi havia rastre de banyistes.
En fi, siga com siga, ací vos pose una foto d'una xitxarra, i res més, perquè havia fet una foto de la façana del forn del Raval però ara mateix no la trobe, no sé on l'he guardada. Si la trobe ja la posaré en altra ocasió.

Quan jo era xiquet

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Fri, 14 Aug 2009 08:42:00 +0000

Quan jo era xiquet mon pare em contava de tant en tant un parell d'exemples per tal que fóra un bon estudiant, que sempre estava donant-me la vara en aquest sentit, i això malgrat que em va posar un límit: sols podria estudiar fins el Batxillerat Superior, a partir d'ací era cosa meua buscar-me la vida.
El primer exemple era el d'un xic del poble que estava estudiant a Madrid, motiu pel qual la família havia de fer front a una elevada despesa malgrat ser persones que tenien terres. Doncs bé, aquestes persones recorregueren un dia a parlar amb l'amo del Realenc, (ignore o no recorde ara amb quina finalitat) que llavors ho era don José María de Oriol i Urquijo, que va ser ministre de Franco en dues o tres ocasions, si no recorde mal. El cas és que don José María li va preguntar al pare de l'estudiant quina carrera havia triat per a estudiar. L'home, el tio Cento Màlia, li va contestar que el seu fill volia estudiar Enginyeria Aeronàutica. ¿Caramba y no había una carrera un poco más fácil? Va contestar el personatge, supose com dient, home, bé està que estudie, però a Madrid i una carrera que sembla de les més complicades; potser pensaria que era massa aspiració per a un xic de poble a pesar de les fanecades de tarongerar de la família. De totes formes, siga com siga, crec que aquell rafelguarafí, que si no recorde mal li diuen Vicente Tormo, va acabar la carrera i ja no li tornàrem a veure el pèl per ací. Òbviament haurà desenrotllat la seua vida professional per Madrid, supose.
L'altre cas era el d'un xicot del poble veí de la Pobla Llarga, fill del tio Angel, el Xurro, que li déiem per ser aragonés (que a Catalunya diuen xarnegos) i que llavors llogava mon pare per a treballar. Aquest xic estudiava Farmàcia, i el tio Angel quan venia per casa tot era dir i comentar les grans dificultats dels estudis del fill, així com comentar que la majoria d'estudiants que destacaven en les principals universitats espanyoles eren contractats per institucions i empreses dels Estats Units.
En fi, mon pare, en tot cas me'ls posava a mode d'exemples, en el sentit que calia estudiar, i moltíssim, per tal de progressar, per tal d'alliberar-nos -especialment els jornalers i altres desheretats de la fortuna- de l'esclavatge que suposava anar gairebé a diari al cantó de la plaça a llogar-se per un jornal. Talment com si encara ens trobàrem en temps dels romans, que era el que ell estava fart de fer, i jo també el poc temps que m'hi vaig dedicar a treballar al camp. Per cert, no tinc clar si els romans es llogaven per a treballar a la plaça major del poble, però en tot cas supose que s'entén bé l'exemple. I a tot açò he de dir que a Carcaixent, fa alguns anys un destacat dirigent del PP local va comentar una cosa així com que on s'havia vist que el fill d'un camioner (o jornaler) anara a la universitat? Bé, no vaig a entrar en política, que ja ho he promés en diverses ocasions i no vull posar-me en un buc.
El cas és que, ara mateix, si els meus pares viviren, supose que se sentirien ben orgullosos de saber que almenys els seus néts: Vicent i Flàvia, els meus fills, sí que han aconseguit estudiar a la universitat. Vicent és Òptic-Optometrista i està fent una Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes en la Universitat Oberta de Catalunya. Va a poc a poc, però em sembla que ho fa més per traure molt bones notes que pel fet d'acabar prompte. I la meua filla està acabant Filologia Anglesa actualment, a banda de dibuixar com els àngels. Passió de pare, en efecte.
Doncs bé, centrant-me a Rafelguaraf, jo considere que tal com està la joventut avui en dia, és molt de destacar els joves que malgrat totes les dificultats i entrebancs estan estudiant o bé han acabat recentment la carrera. I això en un poble ben xicotet amb a penes uns 2.400 habitants. Fa poc una d'aquestes persones m'ha passat un llistat bastant exhaustiu en què, pel que fa als darrers anys, figuren un total de 67 universitaris que estudien -o bé la majoria ja han acabat- en total 35 especialitats. La més destacada, en número, són les diverses especialitats de Magisteri amb 11 persones. Li segueix Dret amb 6, Relacions laborals amb 5, Informàtica amb 4. Mentres que en cinquena posició hi ha diversos estudis com Farmàcia, Filologia Catalana (que potser va provocar algun disgust familiar per allò de la “valenciania” d'algunes persones), Psicopedagogia, Arquitectura Tècnica, Filologia Anglesa, Òptica i Empresarials, totes amb 3 persones.
La resta, fins arribar als 67, i amb un sol estudiant, són ben diverses i d'entre les quals sols citaré a tall d'exemple Medicina, Belles Arts, Telecomunicacions, Ciències polítiques, Enginyeria d'Obres Públiques, i el meu nebot que està en l'Orquestra Simfònica de Radiotelevisió Espanyola... i fins i tot un xicot que estudia Geografia i Història! Aleluia! M'agradaria conéixer personalment aquest xaval. Sempre és interessant trobar persones que s'interessen pels mateixos temes que ens agraden a nosaltres.
Tant de bo que la joventut tornara a prendre exemple de la gent sana que treballa, estudia i s'esforça per aconseguir un futur millor. De moment, i gràcies a la democràcia (estic convençut d'això) actualment és més fàcil poder estudiar i hi ha -a diferència del temps de la dictadura- més igualtat d'oportunitats per tothom. Què llàstima que no ho sapien aprofitar molta gent jove d'avui en dia. La cultura, la formació i la informació pense que és l'única forma en què un ser humà es pot sentir vertaderament lliure. Bé, com em passa de vegades, ara mateix no sé si m'explique.
Per cert, tota aquesta informació li la dec a Empar Fayos, la mundeta, que l'any passat donava classe de valencià en un IES de Villena, i el proper curs ho farà a València, i a qui li agraïsc molt especialment les seues molèsties per passar-me la informació de les darreres fornades d'estudiants universitaris de Rafelguaraf.
La foto: Rafelguaraf vist des de ponent cap a llevant (on es veu el Realenc a la vora de la serra). Està presa des del costat d'on està la nova estació de l'Énova-Manuel.

Després de la festa

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Sat, 08 Aug 2009 09:23:00 +0000

Després de la festa espere retornar a la "normalitat", vull dir, a la meua normalitat. Enguany, malgrat la crisi, ha hagut un poc de festa al poble. Allò que podríem dir més bàsic per a les persones més creients, per a la resta ben poca cosa. En fi, això és el que hi ha mentre l'economia no es refaça.
El dia del Crist del Consol, la festa grossa de Rafelguaraf, la mascletà i el castell de focs varen tenir un bon nivell. En canvi la processó va resultar com sovint passa darrerament, un poc trencada. Jo no hi vaig mai amb el ciri encés a fer el recorregut, però sí tinc costum tots els anys de veure-la des de la cantonada dels carrers Ateneu Musical i Xàtiva, on solem coincidir un bon grup d'espectadors. Valdrà tant fer el recorregut com veure-la passar? Supose que sí. Si no hi haguera espectadors, hi hauria aquest tipus de manifestacions pels carrers?
Recorde que antigament hi havia un senyor que vivia al carrer de Sant Roc, el tio Cento la Gàbia, que controlava que la processó tinguera el pas adequat i tot anara en un bon ordre. Quant al lluïment personal, com sempre: moltes d'elles -"elles" ja saben qui són elles- s'apuntaren una bona nota amb els vestits adequats a l'acte, mentre que ells, també com sempre, els que han de lluir el vestit més o menys per obligació i algun que altre que ho fa per devoció.
El millor de tot l'entrada de moros i cristians, on una esquadra de xiques es varen lluir al ritme del pasdoble que podreu escoltar ací mateix. Té un ritme molt fester i apegalós. De totes formes, els moros i cristians, després d'una trentena d'anys, continua al nivel inicial, vull dir, un poc anàrquica, almenys respecte l'organització i altres coses que crec intuir.
Laia i Flàvia han tornat a Carcaixent i, ara, espere poder reprendre l'escriptura. Tinc entre mans una novel·la de títol provisional Bandolers, basada en un estudi que tinc en imprempta sobre Bandolerisme a Barxeta (Bernat i els dos germans Escrivà) de pròxima aparició. D'alguna forma la gent treballadora d'avui en dia som hereus dels qui lluitaren contra la monarquia absolutista del nefand Ferran VIIé., i de tots els qui al llarg del segle XIX... Redéu ja estic altra vegada posant-me en política i vaig fer promesa que no ho faria. Així que a veure si puc aprofitar-me d'una certa tranquil·litat de què crec podré gaudir aquestes tres setmanes properes.
De totes formes, escolteu la marxeta d'aquesta composició de Gaspar Angel Tortosa, que em sembla que és de Villena. Pense que amb el temps potser es faça tan popular com Paquito el Chocolatero.

Cas Gürtel a València

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Tue, 04 Aug 2009 10:47:00 +0000

Ara mateix no trobe les paraules adequades per definir quins sentiments tinc després de saber la decisió del Tribunal Superior de Justícia de València sobre el cas Gürtel. Després d'intentar escriure alguns paràgrafs, que jo mateix em censure, al final arribe a la conclusió de ser moderat. Covard com sóc no m'atrevisc a dir per escrit tot el que sent. I això no siga que, escrivint el meu parer, encara em veja davant d'un tribunal de justícia per dir totes les coses que m'agradaria dir, i que són reflex de la impotència que estic segur que sentim moltíssimes persones davant el funcionament de la justícia. Açò és justícia?
De totes maneres encara tinc un fil d'esperança. Espere que al Tribunal Suprem, a Madrid, els jutges no tinguen amistat amb els encausats, malgrat que possiblement seran jutges dretans. Però en fi, què hi farem? Això és el que hi ha. Qui sap si, gràcies al Tribunal Suprem de Madrid, on es jugarà el partit en un camp aparentment un poc més neutral, encara trobaré motius per dir que sí que crec en la justícia. Només diré ara per acabar:

V E R G O N Y A , C A V A L L E R S , V E R G O N Y A !!!!

Ni vergonya ni dignitat és el que tota aquesta gentola, lladres de coll blanc i corbates a joc dels vestits, no tenen ni coneixen. Ah!, i de fotos no n'he trobat cap suficientment lletja i desagradable per il·lustrar un poc aquesta mena de crònica de successos. Que desgràcia de País!

Els veterans de la festa

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Mon, 03 Aug 2009 09:40:00 +0000

Dissabte passat, dia 1 d'agost, varen tornar a desfilar en l'entrada de moros i cristians de Rafelguaraf alguns dels més veterans de la festa de la població. Es tracta dels Moros Hawaríes, filà de la qual jo formava part també. Resulta que una nova generació de joves amb ganes de festa han format una filà amb el mateix nom, i ens digueren fa unes setmanes d'eixir amb ells. Jo de moment vaig dir que sí, però prompte me'n vaig adonar que no estic en les millors condicions per aguantar un desfile que, entre unes coses i altres, pot suposar vora tres hores. En fi, que estic ple de tecles i, per tant, fotut i arrimat a marge, que diuen.
Disculpeu per la mala qualitat de les fotos. Cada dia més me n'adone com sóc de burret per a les coses tecnològiques. En fi, ací teniu a alguns d'aquells que formaren l'esquadra dels Moros Hawaríes veterans, que d'esquerra a dreta de la foto són: Rafael Esteve, l'alcoià (fill), Eduard Hernández, Julio el pintor, Fernando Castelló, Vicent Mompó, Pepe el sevillano, Pepe Maset, Antoni Querol i Rafael Esteve, l'alcoià (pare). Fent de caporala d'esquadra anava Lola Esteve, l'alcoiana.

Entrevista de Robert Cortell

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Wed, 29 Jul 2009 11:23:00 +0000

No em pregunteu com ni de quina manera ho he fet, però el cas és que fa uns pocs dies he pogut arreglar la cosa per tal que aparega, per fi, l'entrevista que Robert Cortell em va fer per a la Falla la Malva, d'Alzira, amb motiu de la desfeta d'Almansa. De manera que si entreu en Vicent Sanchis (II) i aneu a l'apartat d'entrevistes, ara sí, punxant podreu accedir a la publicació. On, per cert, també apareix la transcripció quasi completa del primer capítol de la meua novel·la Vespres de foc, publicada per Tabarca (pp. 49-52), així com el Poema a Xàtiva, que apareix al final de la mateixa novel·la (p. 55), i, finalment hi ha l'entrevista del meu amic Robert Cortell (pp. 57-60).
Les fotos en aquesta ocasió són per als interessats en la història. En primer lloc hi ha el full 207-v de Reial Cancelleria 1331 de l'ARV. I un joc, a veure qui troba el topònim Rafelguarab, i vos done una pista, en la línia de dalt apareix el topònim Cugullada; qui l'encerte li done una de les meues publicacions. L'altra foto és una de les pàgines inicials d'un plet entre la ciutat de Xàtiva i el convent de Santa Maria de la Valldigna (ARV, Clero, llibres 3066). Vos assegure que la lectura dels dos documents és vertaderament interessant. Almenys per a mi.

Del temps de la transició

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Thu, 16 Jul 2009 16:57:00 +0000

Aquests dies m'han vingut a la memòria els temps de la transició. Recorde que, sobretot amb algunes persones amb qui treballava aleshores al camp, tenia conversacions dels temes de moda que, aparentment, estan solucionats ací al País Valencià (senyera, idioma, denominació del territori, etc.).

El cas és que en un moment donat vaig comprendre que no tenia sentit intentar raonar amb qui no està capacitat per a atendre a raons. Tranquils. M'explique. Jo no em considerava, ni em considere ara tampoc, més preparat ni amb més autoritat per tractar de res. Tots hem d'aprendre constantment d'altres que en saben molt més. Però no em negareu que senzillament per haver estudiat encara que fóra sols el batxiller superior, em donava almenys una “mínima” base per parlar d'aquells temes en aquella època (pel 1975, la mort de Franco, i anys després). I això front a persones que per la seua edat i circumstàncies no havien pogut fer ni tan sols l'escola primària.

I clar, per poder parlar d'una determinada qüestió se suposa que les persones hem de tindre un mínim de formació (estudis) i d'informació. Perquè, si no, o siga, del contrari, allò es converteix en una mena de “diálogos de besugos”, o, el que és pitjor, un diàleg entre sords.; és allò que diem de vegades: parlar per parlar. Al remat, prompte vaig deixar de tractar d'aquells temes. “Ca u panye i ca u regle”, que deia una persona que em ve a la memòria ara mateix, i per no dir-ne una de més rotunda i escatològica. I és que, em vaig adonar que era tan avorrit, cansat, decebedor, estèril, inútil, pesat, etc., etc., intentar fer pensar a un ignorant que no vol aprendre (per desconeixedor de les coses, no com a insult), i que, a més, se sent orgullós de ser un burro que al final acabarà amollant-te qualsevol barbaritat. Perquè no sé si ho recordareu, però ací al País Valencià hi ha més catedràtics d'història i filologia per metre quadrat que a tota la resta del món junt.

La qüestió és que ens queixem sovint de la banalització de la nostra societat. Jo crec que és degut que la majoria de la població estem en condicions d'anar a escola i aprendre a ser persones. En fi, ¿què es pot esperar d'una societat que destaca pel seu menfotisme i se sent orgullosa de la seua falta de cultura?

Ah!, la foto. Un motiu un poc refrescant. El riu Xúquer en el seu tram navegable allà entre Cofrents i Cortes de Pallás, i, si es fixeu un poc bé, dalt, al centre, sobre el cingle de la muntanya hi ha un castell que a penes es distingeix. És el castell de Xirell.

Sentiments comuns

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Sat, 04 Jul 2009 17:33:00 +0000

De vegades em passa que trobe a faltar un caràcter, una fisonomia, una cara d'alguna persona. Aleshores, done per fet que aqueixa persona potser ha faltat, cosa que de vegades em confirmen. I ho lamente. En el meu món, tan xicotet, llevat d'un parell de degenerats -als qui no desitge cap mal, senzillament em són indiferents-, el cas és que considere com si tothom fóra família meua. Vull dir, que encara que hi ha moltes persones que només les conec de vista, i que en el millor dels casos sé que és de la família tal, o que viu pel carrer o al barri de tal, a tots els tinc com una mena de volença i simpatia, encara que siga tan sols -supose, a menys que un psicòleg trobe un altre motiu- pel fet de formar part de l'escenari de la meua vida. En bastants casos són persones que he arribat a saludar -bon dia, adéu, etc.- sense tenir cap relació amb elles. I és que em sembla tan bonic -tan humà?- tindre unes relacions correctes, de veïnatge civilitzat, que quan deixes de veure a uns determinats caràcters -persones-, és un poc com si et faltara algun membre de la família o dels amics.
I això em passa igual al meu poble de naixença (Rafelguaraf) com de residència (Carcaixent), com també, sobretot, als pobles més pròxims: la Pobla Llarga, Barxeta, Manuel, l'Énova, etc. etc. I a l'inrevés, també em passa que quan passe per alguna d'aquestes poblacions, que sol ser prou sovint, descobrisc una cara que feia molt de temps que no veia, i aleshores em ve a la memòria que aqueixa dona o aquest home em resulten familiars, són cares conegudes de quan anava en autobús o en el tren, o en tal o qual ocasió que em creuaria encara que fóra sols per instant amb ells o elles. I m'alegre de veure'ls. Senzillament de veure les cares de les persones que probablement en bastants casos ni tan sols arribaré a tindre el plaer de compartir alguna conversació o fins i tot una amistat. Però sempre, sempre, m'alegre de veure'ls tant com m'alegre de veure l'ermita de Santa Anna allà dalt al puig del seu nom, o que el Boscarrò està tan reblit d'argilagues i de pins com sempre, o que el castell de Xàtiva no ha caigut víctima de la voracitat immobiliària i està allà dalt de la muntanya xativina, com sempre.
Doncs bé, ací teniu dues fotos del poble de Manuel. O per ser més precisos, una de Manuel i una altra de Faldeta (que també és part de Manuel des del s.XIX), i unes persones a les quals no tinc el plaer de conéixer personalment -però alguna cara em resultava familiar- que estan raonant tranquil·lament -coses que potser ja s'hauran contat moltes vegades- a la Plaça del Sol, un dia d'aquesta primavera passada. Imagine que es tracta d'allò que hom diu "llocs comuns", per al cas: un sentiment comú. Estic segur, o bé sóc un rara avis, que a molts de vosaltres vos passa alguna cosa pareguda.

Quasi res de nou

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Tue, 30 Jun 2009 07:28:00 +0000

Quasi res de nou. Total, Cathy que s'ha comprat, per fí, un cotxe nou de trinca. I encara no es pot dir que siga nou del tot, però... passa per nou. Ací la tenim amb Empar i Yolanda, que viu a Llutxent des que es va casar, que es va sorprendre gratament i va anar a donar-li l'enhorabona, tal com ho férem nosaltres també, i a desitjar-li que el gaudisca durant molts anys.
Per cert, fa dies que volia posar també aquestes fotos. Són de dos arbres que tinc ben a prop de la casa dels pares, a Rafelguaraf. Quan ve el mes de juny comencen a deixar caure floretes... xe, que fan com una enrramà(da) del Corpus, de tantes com en solten. Fan unes flors com si foren de paper, sobretot les de color rosa, que són més grans. No sé com es diuen aquests arbres, per cert.
I bé, per altra banda he intentat alinear les fotos segons que em va suggerir l'altre dia Miquel Boronat... però no m'he aclarit. Burrot que sóc, també, per a aquestes coses.

Paràbola (I)

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Sun, 21 Jun 2009 09:45:00 +0000

Sense dir noms, perquè el que interessa és allò que diem "el pecat" i no "els pecadors". Fa cosa d'un any vaig escoltar una conversació entre dues persones que estaven en una botiga. Una d'elles, tota desvanida, li feia saber a l'altra que una neta seua havia entrat a treballar en un hospital com a tècnica de no se què. “Perquè, ja veus, és una xiqueta molt estudiosa, que té idiomes, que ho trau tot molt bé, que sap molt...” i encara més coses: que si la família estaven molt contents i que si açò i allò i tant i més quant. “Xica, m'alegre”, deia la informada, que si no recorde mal més o menys va comentar: “la joventut ve pegant fort, estan molt preparats...” i també que si açò i allò i tant i més quant.

Doncs bé, quan “la pregonera” va ser atesa pel dependent de la botiga i se'n va anar, una de les persones que estàvem esperant el nostre torn, i que, inevitablement, havíem escoltat el que a efectes pràctics venia a ser una mena de ban, em va preguntar: “Què et sembla el que ha dit la senyora X? Jo, després d'uns pocs segons de reflexió li vaig dir: molt bé per a la xica i per als pares, però mal per la societat. “Xe, com?” Sí. M'explique: com tu saps jo sóc funcionari. Per a aconseguir-ho vaig haver de passar una sèrie de proves selectives, amb publicitat prèvia, i se suposa que a parer dels membres del jurat, amb mèrit i capacitat demostrades almenys a l'hora dels exàmens. Aquesta xica, en canvi, em sembla que a la vella usança, o com diuen els francesos, com en l'antic règim, ha sigut col·locada "digitalment", o siga, per influències.
Clar, fins a cert punt -perquè cabria parlar molt més del tema- jo ho trobaria legítim si es tractara d'una xicoteta empresa familiar o particular. “Però és que l'hospital és de gestió privada” em va dir, coneixedora, la persona que havia demanat el meu parer. Sí, però encara que siga de gestió privada funciona amb diners públics, del conjunt de la societat. Mira -li vaig dir en confiança-, em sembla mal perquè els privilegis dels de sempre són una injustícia per a la resta, que som la majoria. És a dir, on estan ací la igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans? ¿quantes xiques i xics, amb idiomes, màsters, i tots els estudis i formació (o més) que puga tenir la “col·locada” no han tingut opció d'accedir a aqueix lloc de treball? I segurament serà una xica simpàtica, estudiosa, de tracte agradable, treballadora, i fins i tot serà bonica i tot. Però... i les persones que no tenen influències? I això per no entrar en un aspecte molt més greu: com s'haurà fet la selecció del personal mèdic d'aqueix hospital? Açò és un dubte que només de pensar-ho em fa por. Què dic? Pànic!
Al remat és que, ben començat el segle XXI, encara és vàlid allò del “qui no té padrins no el bategen”. Ací sembla que les coses no canvien o bé ho fan molt poc a poc. Em pregunte si açò és una de les coses (en aquest cas dels “beneficis” per als privilegiats de sempre) del “atado y bien atado” a què es referia el dictador d'infausta memòria, que perviu a través dels seus successors i hereus ideològics, disfressats de demòcrates, que són els qui permeten aquests tipus de “negocis”, malgrat la democràcia i malgrat tot el que siga. Mentrestant, la societat, com més va, cada dia més, com si estiguera anestesiada contra el sentit comú, almenys a l'hora de votar (perdoneu-me l'atreviment en jutjar uns resultats electorals que no m'agraden, sobretot pel que fa a l'abstenció). Què hi farem? Això sí, pa i circ no ens faltarà. El meu vot és per una SANITAT PÚBLICA I DE QUALITAT!
I ara un parell de cançons que feia temps volia posar. La "malaguenya" de Barxeta, pel Botifarra, i "el silenci d'estimar" d'Eliseo Parra, amb la col·laboració del Botifarra.

A propòsit d'escriptors forasters a la nostra terreta

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Tue, 09 Jun 2009 09:15:00 +0000

A propòsit d'escriptors forasters a la nostra terreta, diumenge passat llegia en el diari Levante que un autor nord-americà, Chester Himes -de qui no he llegit res, per cert,- està soterrat a Benissa i que havia viscut els darrers quinze anys de la seua vida a la Marina Alta, en concret a Moraira; tot això segons l'admirat mestre i amic Bernat Capó.
Doncs bé, des de l'estiu passat que duia idea de fer-me una foto amb Sara Sommerville (de soltera Elliott) i el seu marit, John (Ginger), que són una parella formada per una nord-americana i un anglés que viuen de fa algun temps a Rafelguaraf, al centre de la població, tot just enfront de l'ajuntament, en un pis que era de la família Sunyer (si no m'equivoque). En fi, el cas és que per la meua dona i Cathy que els he tractat un poc des de l'estiu passat. Resulta que ella també escriu novel·la. De fet en té una que li va enviar a una agent literària dels Estats Units, i una altra que està escrivint ara mateix. Mira per on, alguna cosa tenim en comú i és per això que, malgrat que no puc parlar amb ella per la meua desconeixença de l'idioma anglés, no obstant això, gràcies a la meua muller que podem xarrar un poc d'aquesta dèria comuna. En fi, qui sap si algun dia podem veure alguna pel·lícula basada en alguna de les seues obres. Per cert, que Sara i John volen vendre el pis -mal moment per a això- per anar-se'n a viure als Estats Units, segurament a Carolina del Sud, d'on és natural Sara. I el preu... no em direu que no és una ganga: 75.000 euros.
Per altra banda, ara mateix estic llegint un llibre que trobe molt interessant: Les muntanyes de Carcaixent, de Vicente Ferrer, editat per Edicions 96. Només un xicotet però. No podria ser, Vicent, que sense deixar la rigorositat científica escrivireu utilitzant un vocabulari més fàcil per als lectors que no tenim estudis de geografia? De totes formes, el que he dit, em sembla molt interessant i recomanable per als carcaixentins i pobles de la rodalia.

El cap de setmana passat

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Fri, 05 Jun 2009 18:17:00 +0000

El cap de setmana passat l'oratge en va fer una de calç i una altra d'arena. Per cert, quina és la de calç i quina és la d'arena, la bona i la mala, o a l'inrevés? Per això és que els motius de les fotos és divers. Sempre hi ha detalls i detalls a observar i a comentar.
Ací tenim una foto d'un porxet i una sénia, a la mateixa vora del barranc del Realenc. Jo no la coneixia, i per això és que no la tenia fotografiada quan, pels anys 80, vaig fer fotos de tots (crec que de tots) els horts més vells i les sénies que hi havia al terme de Rafelguaraf. Però fa uns pocs anys, quan tallaren els tarongers, em vaig adonar de la seua existència. Per cert, un poc més i xafe el que em va semblar un escurçó. I com es dirà la sénia? Li ho preguntaré a Edelmiro, el meu amic caçador.
En l'altra podem veure el barranc citat adés. En la seua vora dreta apareixen unes figueres, que hi ha a la sénia esmentada, i a la vora esquerra apareixen, espargides entre els baladres, com a mínim mitja dotzena d'atzavares, les grans flors de les piteres que anuncien la mort de la planta.
En la següent hi ha el porxe de la Montpelina o de la tia Montpelina (crec que mon pare i altres persones deien Monquelina), que s'ha quedat a la vora de la redona que enllaça amb Sant Joanet a mitjan trajecte de la carretera cap a la Pobla Llarga.
En l'altra hi ha la casa que podríem dir del tio Borrull, amb permís de l'amic Josep Lluís Oltra, però la seua muller és filla del tio Pasqual Borrull, i entenc que deu predominar la branca més antiga. Aquesta casa, al principi del carrer de Sant Vicent, de fa molts anys que destaca per una balconada i les dues finestres dels costats, amb bona cosa de plantes de molts colors en arribar la primavera. El tio Borrull estava d'hortolà en l'hort anomenat d'igual manera, encara que en propietat és més correcte dir l'hort d'Arbona. Supose que el tio Pasqual Borrull li la compraria a un Antoni Serena casat amb una dona de Castelló de la Ribera, que varen tindre un fill i una filla. El fill, que ben bé podria ser "quinto" meu, va estudiar medicina i tinc entés que des de fa molts anys que viu a México DF.
I, finalment, una mostra del dinar que haguérem de fer diumenge passat, que encara va fer un dia quasi quasi d'hivern: un esgarradet de pebres i bacallà, fabes tendres bollides i un arròs caldós amb pollastre i conill. Xe, que l'oratge ho va voler així. Què hi farem. De totes formes, ara mateix, en el moment en què pose la nota està fent una temperatura prop dels 30º. En fi, l'estiu ja està ací, perquè, a més a més, el proper 9 de juny no és el 40 de mayo que diuen els castellans allò del sayo?

Fontanars dels Alforins

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Mon, 25 May 2009 16:06:00 +0000

Diumenge passat vàrem fer una xicoteta excursió i ens empassàrem una mena d'esmorzar-dinar al poble de Fontanars dels Alforins. Com m'agraden aquests topònims compostos, com també és el cas prop d'on passàrem d'Aielo de Malferit, Castelló de Rugat (o de les Gerres), etc.
Empar, jo i Cathy, visitàrem aquesta bonica població de la Vall d'Albaida en què mai havia estat anteriorment, i per això és que ara ja no ho podré dir. Primer paràrem uns instants en el Pou Clar d'Ontinyent. Em va agradar molt el paisatge. Feia un temps esplèndid. I això que les oronetes presagiaven alguna ploguda que afortunadament no es va confirmar.
El cas és que a proposta de Cathy, que ens va convidar (tot s'ha de dir), férem un esmorzar d'aquells de repica'm el colze al bar-cafeteria Julio (al mateix carrer d'entrada a la població); o siga, que ja no ens calgué dinar després. N'hi havia molta gent per allà dalt, grups de ciclistes i motoristes que supose haurien pujat d'Ontinyent o bé de la Font de la Figuera o Moixent, i molt bon ambient en general. En acabant férem un tomb per les paradetes del mercadet i una visita al celler Belda, on compràrem uns vins que, pel que diuen els entesos, sembla que són molt bons. Després, amb molta calma (jo sols vaig beure una cervesa sense alcohol, ho jure) tornàrem a Rafelguaraf gaudint del paisatge tant o més que en anar, i baixant dels 628 metres sobre el nivell del mar fins els 42. A l'estiu es deu dormir bé a Fontanars dels Alforins.
Per cert, em pregunte si el nostre amic Fernando encara estarà de metge en aquest poble. Mira que té castanyes la cosa, a ell li agrada molt conduir, de manera que fer tots els dies el trajecte Rafelguaraf-Fontanars dels Alforins s'ho troba fet... cosa que a mi em suposaria gairebé un impossible.
Per la vesprada volia anar al concert de música festera que hi havia a l'auditori, sobretot pensant en l'obra que s'estrenava del meu nebot (una glòria del poble) José Luis, que ja sabeu que està de percussionista en l'orquestra simfònica de Radiotelevisió Espanyola... però per uns problemetes que no cal detallar ara i ací, és el cas que no vaig poder gaudir una bona estona d'una de les millors bandes per a la interpretació de música de moros i cristians del nostre país. Estic parlant , clar està, de la banda de la societat Ateneu Musical de Rafelguaraf. Total, que m'ho vaig perdre. Una altra vegada serà.
I ací teniu les proves del viatge i de la disbauxa (no tant, no tant) gastronòmica: una foto del Pou Clar, i la prova que de l'esmorzar no quedaren deixalles... Què dic? Mentida, tan sols una rosca de pa amb un rall d'oli que ens deixàrem per vergonya. A la vista està. Per cert, a Cathy li queda molt bé el roig dels cabells amb henna marroquina.

Un dia de Sant Vicent

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Sat, 16 May 2009 15:28:00 +0000

Un dia de Sant Vicent passat, com tants i tants altres més, en la caseta de l'amic Albert Abril per allà el racó del barranc de Cabot. Per cert, que va caure bona cosa d'aigua, però a dins del refugi de la serra s'estava molt bé, tan sols amb una poca llenya que cremava a la llar. Albert és molt considerat. I diu, encertadament, que tindre calor per davant i per darrere és com una vida sencera; és a dir, calor per davant és el que donava el menjar, i per darrere el que ens proporcionava el foc.
Encara que un poc amb retard, Fina Cerdà m'ha enviat unes fotos. I com que li vaig prometre que les posaria, ací estan perquè no diga ni ara ni mai que no complisc les meues promeses. La paella, com sovint, estava de categoria. Era del temps, amb faves i carxofes, allò que diem paella negra. I encara que una de les fotos podria passar com que el mañico i jo estàvem al comandament... no s'enganyeu, en realitat la guisaren les dones: Conxin, Empar i Fina. Bé, Fina, com veuràs, ací estan les teues fotos.

Presentació de llibres

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Mon, 04 May 2009 10:15:00 +0000

Als familiars, amics i coneguts, i a qualsevol altra persona que puga tenir interés:

El pròxim diumenge, dia 10 de maig, a les 12,00 hs., presentaré el llibre L'espai urbà de Rafelguaraf (segles XV a XVIII). L'acte tindrà lloc -si Déu vol i res no ho impedeix (tal com diuen)- a la sala de la Llar dels Jubilats de Rafelguaraf, situat a la cantonada del carrer Juan Silvestre i la plaça d'Espanya (o del Poll). Però... en realitat parlarem de dos llibres. L'acte consistirà primer que res en uns breus comentaris a propòsit d'una obra que li he volgut dedicar al Riurau, sent així que les primeres novel·les estaven ambientades a Berfull i al Tossalet. Contes del Riurau, que ha publicat recentment l'Ajuntament de Barxeta en formar part de la III edició dels premis literaris d'aquest poble veí; per cert, una iniciativa cultural que potser haurien de fer molts altres ajuntaments en recolzament de la nostra llengua. Es tracta d'un recull de contes i relats curts, i és que, tal com diu la ressenya que he posat en el bloc de narrativa i història local: Al llogaret del Riurau (Rafelguaraf), un bon dia se li ocorre a una persona major reptar uns pocs companys i companyes, jubilats i pensionistes, per tal de contar-se una sèrie d'històries que fins ara no s'havien contat encara. Es tracta d'un recurs utilitzat per l'autor per tal d'encaixar un llibre amb un total de deu contes de caràcter popular. En total són deu contes que transcorren, com solc fer i amb una petita excepció, a pobles de la nostra contornada: Xàtiva-l'Alguer, a Senyera, a Manuel, a Sant Joanet, a l'Énova, al Tossalet, a la Valldigna, a Castelló de la Ribera, a Carcaixent i a la Pobla Llarga.

Quant al segon llibre, contarà amb la intervenció de l'erudit poblatà Joan Català, que farà els comentaris que crega oportú sobre l'obra, i després tornaré a intervindre jo durant uns pocs minuts. En tot cas, ara sols avançar-vos que, com també he posat com a ressenya: Aquest llibre és una guia descriptiva del nucli antic i originari del poble de Rafelguaraf, que l'autor anomena la Vila. En l'obra es detallen, documentadament, les principals construccions i aspectes urbans que durant vora quatre-cents anys, si més no, varen romandre gairebé sense canvis i constituïen l'espai vital dels rafelguarafins i rafelguarafines. L'estudi compren des de principis del s.XV (1421) a finals del s.XVIII (1794), quan la població va començar el seu desenvolupament social i urbanístic contemporani; deixant constància, també, d'unes mostres puntuals, amb noms i cognoms, de persones de les dues cultures que han viscut a Rafelguaraf.

De manera que si heu llegit aquestes línies ja se'n podeu fer una idea de què van. En tot cas, si veniu, vos prometem que l'acte no anirà més enllà d'una mitja hora. I ho deixe ben clar, perquè estic ben fart d'anar a presentacions de llibres que allò es fa pesadíssim, més que si estigueren presentant el descobriment de la penicil·lina. En fi, vos anime a venir a l'acte.

Reprenem la marxa. Notícia de Zoheyra

vicentsanchis55@gmail.com (Narrador) — Thu, 30 Apr 2009 16:23:00 +0000

Zoheyra diu que sempre triomfa la vida. És ben cert. Perquè la vida, malgrat totes les dificultats i entrebancs, en efecte, tard o d’hora acaba reeixint per sobre tot. Zoheyra és una amiga que em va escriure, ja fa d’això alguns anys, una carta molt bonica des de Barcelona a propòsit de la meua novel·la Memòries d’un alamí, que ha traduït al francés. Els seus pares viuen a Alger, però ella és una persona independent, intuïsc que amb molt de caràcter, amb una gran formació acadèmica, i, sens dubte, una algeriana que estima la seua terra i la cultura del seu poble.

La setmana passada vàrem tindre el plaer de gaudir de la seua companyia durant un parell de dies, des del divendres, dia 24, a diumenge 26. Com és natural vàrem fer com un xicotet passeig ensenyant-li l’espai geogràfic i cultural de l’àmbit de les meues novel·les de temàtica morisca. O siga, que anàrem el primer dia a Rafelguaraf, a Berfull, al Tossalet, al port del Sapo (de l’Énova), passant després per Castelló de la Ribera per fer-nos una foto amb Cathy a la seua acadèmia que també ens va acompanyar a partir d'aqueixos moments. La veritat és que no feia gens de bon temps, però malgrat tot em sembla que va copsar bé el paisatge. Dinàrem al bar Buixcarró (al Pla de Corrals) i per la vesprada ens acompanyà a la presentació del llibre dels III premis literaris de Barxeta, i finalment sopàrem al bar John Lennon propietat de Martin Smith (a Rafelguaraf).
L’endemà anàrem a la Valldigna per veure el paisatge baixant el port de Simat. Afortunadament va fer un dia magnífic. Veiérem també l’ermita de Santa Anna, antiga mesquita de la Xara, i el monestir de la Valldigna. Per a mi ha estat un gran plaer i un orgull que una persona així haja visitat el “meu” poble precisament en un any en què se celebra el 400 aniversari de l’expulsió dels moriscos, i ella, talment com Fàtima, la protagonista d’Adéu a Berfull, se me representava com si fóra una descendent d’aquelles persones que foren tan injustament foragitades d'una terra que també era seua.
Encara que el meu món és molt xicotet, perquè jo gairebé no viatge, i ella en canvi és una gran viatjera, és curiós com podem coincidir en moltes coses de què hem tingut el plaer de parlar aquestos dos dies. Per això és que, des d’aquest bloc, vull enviar un record molt especial per Zoheyra ple de tarongina, romer i pebrella.