Notícies i comentaris sobre narrativa, història local de Rafelguaraf, de la Comuna de Castelló-l'Énova, de la Ribera del Xúquer, de la Costera, de la Valldigna... i altres coses sobre geografia, toponímia, etnografia, etc.
El proper divendres, dia 6 de novembre, participaré a Manuel en una xarrada sobre Els moriscos de la Comuna de Castelló-l'Énova. L'acte tindrà lloc a la biblioteca municipal a les 20,00 hs. La xarrada consistirà en comentaris diversos sobre cinc aspectes:
1. Algunes dades prèvies a l'expulsió.
2. Dels últims moriscos de Manuel i Faldeta.
3. Els morisquets de la Comuna de Castelló-l'Énova.
4. Pervivència de l'idioma àrab (l'algaravia).
5. L'empremta dels moriscos al Magrib.
Per altra banda, l'altre dia rellegia Subtils desenganys, recull de poemes del meu gran amic Robert Cortell, que va ser premiada en el XII Certamen de Poesia Marc Granell-Vila d'Almussafes. Doncs bé, vaig a reproduir ací una poesia que es titula Els adéus, en què, en gran mesura, l'autor ve a expressar d'una forma poètica el que vaig comentar en l'entrada Sentiments comuns corresponent al dia 4 de juliol. I això sense haver-nos posat d'acord.
Quantes cares veiem al llarg del dia
per primera i última vegada,
i les deixem passar sense intentar
un breu contacte que guardar a la memòria.
Quantes converses resten inèdites
per no saber mamprendre en el moment just
aquella coneixença mútua
que engrandiria el pes dels nostres records.
Quantes vegades perdem i no ens importa
l'experiència de descobrir aquell altre
que casualment s'acosta i tot seguit s'allunya,
deixant un clamorós buit de paraules.
Quants adéus hem donat mentre ignoràvem
que era un comiat la nostra indiferència,
i col·leccionem milions de pèrdues
que no han rebut mai la nostra benvinguda.
Les fotos: una garrofera que serà de les més velles del País Valencià. Igual ja existia en l'època de l'expulsió dels moriscos. I l'altra, l'autor de la poesia al recer d'una vella olivera.
El ban d'expulsió dels moriscos, fet públic a València el 22 de setembre de 1609, va començar a ser aplicat el dia 30 del mateix mes. El cas és que, ara i ací, vull deixar constància -a manera de recordatori i homenatge a aquelles persones-, dels noms dels qui podrien haver sigut els darrers caps de família de Rafelguaraf, del Tossalet i de Berfull. Advertint, però, que pel que fa als de Rafelguaraf i del Tossalet es tracta sols d'una possibilitat. En canvi, pel que fa a Berfull, és més probable que foren vertaderament els darrers caps de família que hi residiren.
1. Dels darrers habitants moriscos de Rafelguaraf sols es poden assenyalar els cinc membres que com a autoritats de la població apareixen en un plet de la Séquia Comuna de l'Énova dels anys 1602-1605 (ARV, Reial Audiència, Processos, part 3ª, núm. 7.050). Són els següents:
Coxet, Joan
Donena, Pere
Lochalbo, Miquel
Mandoll, Cosme
Moix, Gaspar
Xep, Cosme
Total: 5 caps de família (de 30, que hi havia segons Henri Lapeyre).
Doncs bé, si s'utilitza l'índex de 4'5 o 4'8 multiplicat pels 30 focs o cases habitades serien un total d'entre unes 135 a 144 persones les que serien expulsades de Rafelguaraf. Aquest nivell demogràfic seria recuperat uns 160 anys després, pel 1768.
Imagine que eixirien de la població a penes uns pocs dies abans de l'expulsió. De forma que, tenint en compte que havien de marxar a peu -o en el millor dels casos en carros-, fins al port per on havien d'embarcar-los, calcule que eixirien de Rafelguaraf entre els dies 18 i 20 d'aquell mes d'octubre. En tot cas, el que sí que està ben clar és que el dia 22 d'octubre de 1609 foren embarcades per Dénia un total de 122 persones morisques de Rafelguaraf. I supose que en qüestió de tres dies després arribarien a Orà (Algèria); és a dir, el 25 d'octubre.
2. Quant als darrers moriscos del Tossalet, i a l'igual que en el cas de Rafelguaraf, sols es poden assenyalar els cinc membres que com a autoritats de la població apareixen en el plet esmentat adés de la Séquia Comuna de l'Énova dels anys 1602-1605. Són els següents:
Belito, Jeroni
Donena, Joan
Pardo, Lluís
Rabasa, Joan
Miquel ...?
Total: 5 caps de família (de 23, que hi havia segons Henri Lapeyre).
La quantificació dels habitants depén de l'índex que s'utilitze. En qualsevol dels casos en ser 23 els focs o cases que hi havia en aqueixa data (1609) al Tossalet, serien unes 104 a 110 persones les expulsades. Des del punt de vista demogràfic el Tossalet va ser el primer nucli de població de l'actual terme de Rafelguaraf que va recuperar el nivell quantitatiu de l'any de l'expulsió, cosa que va aconseguir en menys d'un segle (en 1699). Quant a la data d'expulsió del Tossalet no tinc informació sobre el dia en què foren obligats a abandonar la població.
3. Pel que fa als darrers habitants moriscos de Berfull sí que dispose d'un document relativament pròxim a la data d'expulsió, en concret del 8 de març de 1608 (ARV, Reial Justícia, llibre 11, full 118 i ss), a més d'un altre nom en base al mateix document del plet de la Séquia Comuna de 1602-1605. Són els següents:
Beliro, Guillem
Beliro, Hieroni
Belluga, Joan
Biari, Hieroni (Rabasa)
Calambaró, Gaspar
Castellano, Miquel
Frinall, Hieroni
Gipre, Anthoni
Gipre, Llois
Madar, Moises
Mars, Guillem
Mars, Miquel (major)
Mars, Miquel (menor)
Mirant, Francesc* (aquest apareix en el plet de la Séquia Comuna de l'Énova de 1602-1605)
Peyter, Cosme
Peyter, Joan
Selarda, Anthoni
Total: 17 caps de família (de 20, que hi havia segons Henri Lapeyre).
I segons s'aplique el coeficient 4,5 o 4,8 a Berfull serien expulsades entre 90 a 96 persones. Des del punt de vista demogràfic Berfull va ser l'últim nucli de població en recuperar un número d'habitants semblant al de l'expulsió. Això va succeir a finals del segle XIX (1888). Quant a la data d'expulsió no tinc ara per ara dades sobre el dia en què foren obligats a abandonar Berfull.
En definitiva, pel que fa al terme actual de Rafelguaraf (o siga, amb el Tossalet i Berfull inclosos), una de les conseqüències va ser l'endarreriment demogràfic, que no es va recuperar fins uns dos-cents anys després, el 1811, en què hi havia registrats 347 habitants, tenint en compte que en el moment de l'expulsió n'hi hauria unes 350 persones en total.
El vídeo és un trailer d'una pel·lícula o sèrie de televisió que es va fer entre Televisió Espanyola, TV3, el Govern d'Aragó, etc.
Divendres passat, dia 9 d'octubre, vaig tenir el plaer de compartir unes poques hores amb l'Associació Cultural i Esportiva “9 d'octubre” del Genovés, segons que m'havien convidat a participar els genovesins Pepe Toni (J. A. Soler) i Paco (F. Úbeda). Les meues intervencions varen consistir en una barreja de narrativa i dades puntuals històriques sobre els moriscos del Genovés o bé d'altres llocs pròxims. De forma que en tres punts distints de la població els vaig parlar un poc de tot això. Al camí dels Palerals vaig comentar aspectes del temps de mudèjars a moriscos, en què es basa Memòries d'un alamí (Històries d'un alamí, en Tabarca llibres). Al Llavador de la font vaig comentar coses relacionades amb l'època de l'expulsió, en què es basa Adéu a Berfull (Fàtima de Berfull, en Tabarca llibres). I en l'últim, a l'Androna, d'algunes qüestions relacionades amb l'empremta dels moriscos al Magrib, en què es basa Aventura al desert. A tot açò la gent duia unes carpetes amb unes fitxes informatives i didàctiques. Abans de la meua intervenció una jove saharaui llegia unes poesies de poetes àrabs valencians, amb una certa ambientació per part d'altres persones i acompanyat per les notes d'un guitarrista, i també un xicot genovesí va cantar unes cançons de batre. Finalment, al menjador del col·legi projectaren un documental sobre el tema que fa poc va emetre Canal 9; ben fet, la veritat siga dita. I finalment vaig firmar unes quantes novel·les a algunes persones que participaren en l'acte. La veritat és que em va agradar com s'ho muntaren per tal de celebrar el dia del País Valencià. Calcule que participarien unes 60 persones, que per a ser un poble xicotet no està gens mal. Tant de bo que a la majoria dels pobles valencians hi hagueren associacions culturals que feren la tasca tan interessant que fa la del Genovés. Per cert, que l'associació també disposa d'un document de març de 1609 amb els noms dels qui serien els darrers habitants moriscos (caps de família) que vivien al Genovés. De totes formes, com que redacte aquestes notes de memòria des de Carcaixent, en agafar la carpeta amb la informació que em vaig deixar ahir a Rafelguaraf, rectificaré o concretaré alguna dada concreta. Pepe Toni m'ha enviat unes quantes fotos, totes molt boniques. Ací en pose tres dels llocs on vaig intervindre.
Almenys a mi m'ho sembla. Disculpeu que em pose reiteratiu. Ja sé que vaig enllaçar aquest vídeo del youtube en anterior ocasió... però és que em sembla una cançò tan bonica, tan meravellosa... De veres que alguna vegada he arribat quasi a plorar d'emoció en escoltar-la. Que ja no sé quantes voltes l'hauré escoltat. Xe, com vos ho dic. A mi em pareix que aquesta cançó és de les millors que he sentit en la meuva vida. Jo, si fóra jove, ara mateix li la cantava a cau d'orella a la persona estimada. Déu i com m'agraden l'Eliseo Parra i el Botifarra!
El cas és que em feia goig aconseguir la lletra... i ja la tinc. Per això és que torne a enllaçar el vídeo i pose la lletra (amb les dades de l'autor, etc.) En fi, supose que no seré l'únic a qui li agrada, a bon segur. Ah! demà a les 10'00 me'n vaig al poble del Genovés, a xarrar un poc sobre els moriscos, per celebrar la diada del País Valencià.
Ací teniu la lletra:
El silenci d'estimar (Eliseo Parra). Canten Eliseo Parra i Pep Gimeno “Botifarra”, a Torroella de Montgrí, agost de 2008.
Vol sortir la meua veu
i cantar,
que és el fet el que pregona,
no el parlar.
Si estimem el vent que ens porta
la paraula,
el silenci d'estimar
mai se'n va.
Jo no sé quan dius t'estimo
si és veritat,
però què bé ho sap el meu cos
quan hi sent la teua mà.
I amb aquesta jota
vull cantar
i vull ser la veu que el vent et durà,
el meu crit d'amor serà un abraç.
Vol sortir la meua veu
i cantar,
que és el fet el que pregona,
no el parlar.
Aquest mes tinc un parell de compromisos. De manera que, si cap motiu de força major ho impedeix, divendres 9 d'octubre he de participar en una mena de matinal cultural que organitza l'Associació cultural “9 d'octubre” del poble del Genovés. El tema és sobre els moriscos, l'expulsió, etc., etc, de què tractaré en tres llocs diferents del poble. I a finals de mes -potser el 24- igualment intervindré en un acte organitzat en aquesta ocasió per l'Associació cultural “Mitja Galta” del poble de Manuel; també sobre el mateix tema. Però tant en un cas com en l'altre amb xicotetes dades puntuals relacionades amb cadascuna de les poblacions. La foto: en primer terme Llocnou d'en Fenollet (un poc més a la dreta està el Genovés), i, recte al fons, el port de Benigànim. Un dels passos per accedir de la Costera a la Vall d'Albaida. L'altra correspon al cartell de la propera assemblea d'història de la Ribera, a celebrar els últims dies del mes de gener de l'any que ve al poble de Llombai.
El 22 de setembre de 1609 –avui fa just 400 anys– es feia públic a València el decret d'expulsió dels moriscos. “Desterro dels moros del regne. Dimarts, a 22 de dit mes de setembre, 1609, a migjorn, feren crida de com lo señor rey (manà que), dins tres dies, s'embarquen dits moros en Dénia per a pasarlos fora mar, y que sols restaren en cada lloch de cent, sis cases, los més vells” (Coses evengudes en la ciutat y regne de València (1589-1629. Dietari de mossén Joan Porcar, beneficiat de l'església de Sant Martí de València. Transcripció i estudi de Josep Lozano i Lerma).
Doncs bé, en aquella data hi havia un total de 30 cases habitades a Rafelguaraf, 23 al Tossalet i 20 a Berfull. En total 73 cases al terme actual, amb la qual cosa hi hauria unes 350 persones que foren expel·lides, potser algunes de grat i la majoria supose que a la força, pel port de Dénia. En concret els moriscos i les morisques de Rafelguaraf foren dels que expulsaren en la segona tanda d'embarcaments. I això pot ser perquè les autoritats començaren foragitant els de les poblacions costaneres o relativament pròximes a la costa, en considerar-los més perillosos de poder recolzar una possible invasió dels turcs o berbers. Que era un dels motius en què sembla que es basaren per a l'expulsió, encara que al meu parer en realitat el motiu fonametal era el tema religiós. El cas és que aquelles persones, que eren tan rafelguarafins i rafelguarafines com ho som els que vivim a Rafelguaraf avui en dia, sols pel fet de ser musulmans hagueren d'eixir pel port de Dénia el dia 22 d'octubre, i supose que arribarien a Orà o bé a Mers-El Kébir (Algèria) a penes dos o tres dies després.
Les fotos. La primera és del portal de Berfull. Supose que qui tinga interésse la pot baixar i es pot fer imprimir una samarreta per reivindicar la no desaparició del llogaret, com la que jo tinc des de fa uns anys. Per cert, que el disseny és de Pasqual Boqueta, un dels pintors més reexits de Carcaixent. Com veieu hi ha un parell de versos d'un poeta valencià del terreny (o siga, d'ací mateix), es tracta d'Abu Abdal·lah Ibn Khalsa (o Jalsa), el Cec de l'Énova, que va ser un afamat poeta, gramàtic i filòleg del segle XI, pel mateix temps en què possiblement es va originar el poble de Rafelguaraf. La segona és el forn d'Abril, el forn del Raval, que havia promés que la posaria quan la trobara. Ací la teniu. Un altre dia tornaré amb el tema dels moriscos i posaré alguna informació més sobre l'expulsió.
Qui de casa se'n va a casa torna. En efecte, aquest mes d'agost passat i fins i tot els primers dies de setembre he tornat a comprar el pa al forn del Raval. El mateix forn on anava de xiquet, per estar al carrer de Sant Vicent, i al que veia que anaven les dones amb les cassoles d'arròs al forn que el tio Frederic Abril (pare) havia d'assenyalar amb furgadents per tal de no equivocar les cassoles quan les dones tornaven per elles. I per açò és que m'ha vingut a la memòria els tres forns que hi havia al poble, que de més antic a més actual sembla que eren: el forn del tio Artur Abril, situat a la plaça de l'Església i que sens dubte deu ser el més antic del poble. De fet encara és d'estil morú. El segon era el forn del tio Pere Garzó, de l'Énova, que primer en va tenir un a la casa del tio Joan el Vaquer i després l'instal·laren al cantó de la plaça de l'Ajuntament. Si bé actualment em sembla que ja no couen pa per haver dedicat el local a altres menesters. I finalment el forn del Raval, d'Abril Vidal, que en els seus inicis en tenia un a Berfull i després ja se'n vingueren al carrer Sant Vicent, on ara continua el seu fill; si bé l'acual és giratori, més modern. Bé, el cas és que el pa que fan m'agrada. Vaig veure que en el mostrador encara fan de tant en tant pans redons (amb un forat enmig, com una mena de donut molt gran) i les fogasses, que tant recorde de menut. Torne a dir que m'agrada el pa que fan. Ja fa temps que a Carcaixent i en els grans centres comercials no m'acaba de convéncer el pa que fan, i ha estat una sorpresa ben agradable comprovar que ací, gairebé com abans, fan pa de poble ben acceptable i menjívol. Per altra banda, al meu veí Batiste Arbona li he escoltat un parell de paraules que feia molt de temps que no sentia dir... o fins i tot no mai les havia escoltat ací a Rafelguaraf. Talment com em passa amb ma tia Maria (germana de ma mare). Són paraules com ara: fa un sol que aterra, escalivat, empalagar (serà empallegar) i péntol. També a Batiste li he escoltat aquest estiu que quan comencen a cantar les xitxarres (cigales) és senyal que prompte l'oratge farà un canvi, a menys calor s'entén. Encara que en realitat potser és que el cicle vital de les xitxarres, que solem dir per ací, és que coincideix més o menys per la fira de Xàtiva, que diem que en passar la fira ja prompte pot fer alguna tronadeta i alleugerir-nos de la calor tan forta, de vegades provocada pel ponent que ens ve de Castella. Per cert, que ja estàvem més que farts de tanta basca. Ahir dissabte, afortunadament va ploure i refrescà bastant, tant que a la platja de Xeraco almenys, on vaig dur a la meua filla Flàvia, no hi havia rastre de banyistes. En fi, siga com siga, ací vos pose una foto d'una xitxarra, i res més, perquè havia fet una foto de la façana del forn del Raval però ara mateix no la trobe, no sé on l'he guardada. Si la trobe ja la posaré en altra ocasió.
