Sentiments comuns

De vegades em passa que trobe a faltar un caràcter, una fisonomia, una cara d'alguna persona. Aleshores, done per fet que aqueixa persona potser ha faltat, cosa que de vegades em confirmen. I ho lamente. En el meu món, tan xicotet, llevat d'un parell de degenerats -als qui no desitge cap mal, senzillament em són indiferents-, el cas és que considere com si tothom fóra família meua. Vull dir, que encara que hi ha moltes persones que només les conec de vista, i que en el millor dels casos sé que és de la família tal, o que viu pel carrer o al barri de tal, a tots els tinc com una mena de volença i simpatia, encara que siga tan sols -supose, a menys que un psicòleg trobe un altre motiu- pel fet de formar part de l'escenari de la meua vida. En bastants casos són persones que he arribat a saludar -bon dia, adéu, etc.- sense tenir cap relació amb elles. I és que em sembla tan bonic -tan humà?- tindre unes relacions correctes, de veïnatge civilitzat, que quan deixes de veure a uns determinats caràcters -persones-, és un poc com si et faltara algun membre de la família o dels amics.
I això em passa igual al meu poble de naixença (Rafelguaraf) com de residència (Carcaixent), com també, sobretot, als pobles més pròxims: la Pobla Llarga, Barxeta, Manuel, l'Énova, etc. etc. I a l'inrevés, també em passa que quan passe per alguna d'aquestes poblacions, que sol ser prou sovint, descobrisc una cara que feia molt de temps que no veia, i aleshores em ve a la memòria que aqueixa dona o aquest home em resulten familiars, són cares conegudes de quan anava en autobús o en el tren, o en tal o qual ocasió que em creuaria encara que fóra sols per instant amb ells o elles. I m'alegre de veure'ls. Senzillament de veure les cares de les persones que probablement en bastants casos ni tan sols arribaré a tindre el plaer de compartir alguna conversació o fins i tot una amistat. Però sempre, sempre, m'alegre de veure'ls tant com m'alegre de veure l'ermita de Santa Anna allà dalt al puig del seu nom, o que el Boscarrò està tan reblit d'argilagues i de pins com sempre, o que el castell de Xàtiva no ha caigut víctima de la voracitat immobiliària i està allà dalt de la muntanya xativina, com sempre.
Doncs bé, ací teniu dues fotos del poble de Manuel. O per ser més precisos, una de Manuel i una altra de Faldeta (que també és part de Manuel des del s.XIX), i unes persones a les quals no tinc el plaer de conéixer personalment -però alguna cara em resultava familiar- que estan raonant tranquil·lament -coses que potser ja s'hauran contat moltes vegades- a la Plaça del Sol, un dia d'aquesta primavera passada. Imagine que es tracta d'allò que hom diu "llocs comuns", per al cas: un sentiment comú. Estic segur, o bé sóc un rara avis, que a molts de vosaltres vos passa alguna cosa pareguda.

Quasi res de nou

Quasi res de nou. Total, Cathy que s'ha comprat, per fí, un cotxe nou de trinca. I encara no es pot dir que siga nou del tot, però... passa per nou. Ací la tenim amb Empar i Yolanda, que viu a Llutxent des que es va casar, que es va sorprendre gratament i va anar a donar-li l'enhorabona, tal com ho férem nosaltres també, i a desitjar-li que el gaudisca durant molts anys.
Per cert, fa dies que volia posar també aquestes fotos. Són de dos arbres que tinc ben a prop de la casa dels pares, a Rafelguaraf. Quan ve el mes de juny comencen a deixar caure floretes... xe, que fan com una enrramà(da) del Corpus, de tantes com en solten. Fan unes flors com si foren de paper, sobretot les de color rosa, que són més grans. No sé com es diuen aquests arbres, per cert.
I bé, per altra banda he intentat alinear les fotos segons que em va suggerir l'altre dia Miquel Boronat... però no m'he aclarit. Burrot que sóc, també, per a aquestes coses.

Paràbola (I)

Sense dir noms, perquè el que interessa és allò que diem "el pecat" i no "els pecadors". Fa cosa d'un any vaig escoltar una conversació entre dues persones que estaven en una botiga. Una d'elles, tota desvanida, li feia saber a l'altra que una neta seua havia entrat a treballar en un hospital com a tècnica de no se què. “Perquè, ja veus, és una xiqueta molt estudiosa, que té idiomes, que ho trau tot molt bé, que sap molt...” i encara més coses: que si la família estaven molt contents i que si açò i allò i tant i més quant. “Xica, m'alegre”, deia la informada, que si no recorde mal més o menys va comentar: “la joventut ve pegant fort, estan molt preparats...” i també que si açò i allò i tant i més quant.

Doncs bé, quan “la pregonera” va ser atesa pel dependent de la botiga i se'n va anar, una de les persones que estàvem esperant el nostre torn, i que, inevitablement, havíem escoltat el que a efectes pràctics venia a ser una mena de ban, em va preguntar: “Què et sembla el que ha dit la senyora X? Jo, després d'uns pocs segons de reflexió li vaig dir: molt bé per a la xica i per als pares, però mal per la societat. “Xe, com?” Sí. M'explique: com tu saps jo sóc funcionari. Per a aconseguir-ho vaig haver de passar una sèrie de proves selectives, amb publicitat prèvia, i se suposa que a parer dels membres del jurat, amb mèrit i capacitat demostrades almenys a l'hora dels exàmens. Aquesta xica, en canvi, em sembla que a la vella usança, o com diuen els francesos, com en l'antic règim, ha sigut col·locada "digitalment", o siga, per influències.
Clar, fins a cert punt -perquè cabria parlar molt més del tema- jo ho trobaria legítim si es tractara d'una xicoteta empresa familiar o particular. “Però és que l'hospital és de gestió privada” em va dir, coneixedora, la persona que havia demanat el meu parer. Sí, però encara que siga de gestió privada funciona amb diners públics, del conjunt de la societat. Mira -li vaig dir en confiança-, em sembla mal perquè els privilegis dels de sempre són una injustícia per a la resta, que som la majoria. És a dir, on estan ací la igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans? ¿quantes xiques i xics, amb idiomes, màsters, i tots els estudis i formació (o més) que puga tenir la “col·locada” no han tingut opció d'accedir a aqueix lloc de treball? I segurament serà una xica simpàtica, estudiosa, de tracte agradable, treballadora, i fins i tot serà bonica i tot. Però... i les persones que no tenen influències? I això per no entrar en un aspecte molt més greu: com s'haurà fet la selecció del personal mèdic d'aqueix hospital? Açò és un dubte que només de pensar-ho em fa por. Què dic? Pànic!
Al remat és que, ben començat el segle XXI, encara és vàlid allò del “qui no té padrins no el bategen”. Ací sembla que les coses no canvien o bé ho fan molt poc a poc. Em pregunte si açò és una de les coses (en aquest cas dels “beneficis” per als privilegiats de sempre) del “atado y bien atado” a què es referia el dictador d'infausta memòria, que perviu a través dels seus successors i hereus ideològics, disfressats de demòcrates, que són els qui permeten aquests tipus de “negocis”, malgrat la democràcia i malgrat tot el que siga. Mentrestant, la societat, com més va, cada dia més, com si estiguera anestesiada contra el sentit comú, almenys a l'hora de votar (perdoneu-me l'atreviment en jutjar uns resultats electorals que no m'agraden, sobretot pel que fa a l'abstenció). Què hi farem? Això sí, pa i circ no ens faltarà. El meu vot és per una SANITAT PÚBLICA I DE QUALITAT!
I ara un parell de cançons que feia temps volia posar. La "malaguenya" de Barxeta, pel Botifarra, i "el silenci d'estimar" d'Eliseo Parra, amb la col·laboració del Botifarra.

A propòsit d'escriptors forasters a la nostra terreta

A propòsit d'escriptors forasters a la nostra terreta, diumenge passat llegia en el diari Levante que un autor nord-americà, Chester Himes -de qui no he llegit res, per cert,- està soterrat a Benissa i que havia viscut els darrers quinze anys de la seua vida a la Marina Alta, en concret a Moraira; tot això segons l'admirat mestre i amic Bernat Capó.
Doncs bé, des de l'estiu passat que duia idea de fer-me una foto amb Sara Sommerville (de soltera Elliott) i el seu marit, John (Ginger), que són una parella formada per una nord-americana i un anglés que viuen de fa algun temps a Rafelguaraf, al centre de la població, tot just enfront de l'ajuntament, en un pis que era de la família Sunyer (si no m'equivoque). En fi, el cas és que per la meua dona i Cathy que els he tractat un poc des de l'estiu passat. Resulta que ella també escriu novel·la. De fet en té una que li va enviar a una agent literària dels Estats Units, i una altra que està escrivint ara mateix. Mira per on, alguna cosa tenim en comú i és per això que, malgrat que no puc parlar amb ella per la meua desconeixença de l'idioma anglés, no obstant això, gràcies a la meua muller que podem xarrar un poc d'aquesta dèria comuna. En fi, qui sap si algun dia podem veure alguna pel·lícula basada en alguna de les seues obres. Per cert, que Sara i John volen vendre el pis -mal moment per a això- per anar-se'n a viure als Estats Units, segurament a Carolina del Sud, d'on és natural Sara. I el preu... no em direu que no és una ganga: 75.000 euros.
Per altra banda, ara mateix estic llegint un llibre que trobe molt interessant: Les muntanyes de Carcaixent, de Vicente Ferrer, editat per Edicions 96. Només un xicotet però. No podria ser, Vicent, que sense deixar la rigorositat científica escrivireu utilitzant un vocabulari més fàcil per als lectors que no tenim estudis de geografia? De totes formes, el que he dit, em sembla molt interessant i recomanable per als carcaixentins i pobles de la rodalia.

El cap de setmana passat

El cap de setmana passat l'oratge en va fer una de calç i una altra d'arena. Per cert, quina és la de calç i quina és la d'arena, la bona i la mala, o a l'inrevés? Per això és que els motius de les fotos és divers. Sempre hi ha detalls i detalls a observar i a comentar.
Ací tenim una foto d'un porxet i una sénia, a la mateixa vora del barranc del Realenc. Jo no la coneixia, i per això és que no la tenia fotografiada quan, pels anys 80, vaig fer fotos de tots (crec que de tots) els horts més vells i les sénies que hi havia al terme de Rafelguaraf. Però fa uns pocs anys, quan tallaren els tarongers, em vaig adonar de la seua existència. Per cert, un poc més i xafe el que em va semblar un escurçó. I com es dirà la sénia? Li ho preguntaré a Edelmiro, el meu amic caçador.
En l'altra podem veure el barranc citat adés. En la seua vora dreta apareixen unes figueres, que hi ha a la sénia esmentada, i a la vora esquerra apareixen, espargides entre els baladres, com a mínim mitja dotzena d'atzavares, les grans flors de les piteres que anuncien la mort de la planta.
En la següent hi ha el porxe de la Montpelina o de la tia Montpelina (crec que mon pare i altres persones deien Monquelina), que s'ha quedat a la vora de la redona que enllaça amb Sant Joanet a mitjan trajecte de la carretera cap a la Pobla Llarga.
En l'altra hi ha la casa que podríem dir del tio Borrull, amb permís de l'amic Josep Lluís Oltra, però la seua muller és filla del tio Pasqual Borrull, i entenc que deu predominar la branca més antiga. Aquesta casa, al principi del carrer de Sant Vicent, de fa molts anys que destaca per una balconada i les dues finestres dels costats, amb bona cosa de plantes de molts colors en arribar la primavera. El tio Borrull estava d'hortolà en l'hort anomenat d'igual manera, encara que en propietat és més correcte dir l'hort d'Arbona. Supose que el tio Pasqual Borrull li la compraria a un Antoni Serena casat amb una dona de Castelló de la Ribera, que varen tindre un fill i una filla. El fill, que ben bé podria ser "quinto" meu, va estudiar medicina i tinc entés que des de fa molts anys que viu a México DF.
I, finalment, una mostra del dinar que haguérem de fer diumenge passat, que encara va fer un dia quasi quasi d'hivern: un esgarradet de pebres i bacallà, fabes tendres bollides i un arròs caldós amb pollastre i conill. Xe, que l'oratge ho va voler així. Què hi farem. De totes formes, ara mateix, en el moment en què pose la nota està fent una temperatura prop dels 30º. En fi, l'estiu ja està ací, perquè, a més a més, el proper 9 de juny no és el 40 de mayo que diuen els castellans allò del sayo?

Fontanars dels Alforins

Diumenge passat vàrem fer una xicoteta excursió i ens empassàrem una mena d'esmorzar-dinar al poble de Fontanars dels Alforins. Com m'agraden aquests topònims compostos, com també és el cas prop d'on passàrem d'Aielo de Malferit, Castelló de Rugat (o de les Gerres), etc.
Empar, jo i Cathy, visitàrem aquesta bonica població de la Vall d'Albaida en què mai havia estat anteriorment, i per això és que ara ja no ho podré dir. Primer paràrem uns instants en el Pou Clar d'Ontinyent. Em va agradar molt el paisatge. Feia un temps esplèndid. I això que les oronetes presagiaven alguna ploguda que afortunadament no es va confirmar.
El cas és que a proposta de Cathy, que ens va convidar (tot s'ha de dir), férem un esmorzar d'aquells de repica'm el colze al bar-cafeteria Julio (al mateix carrer d'entrada a la població); o siga, que ja no ens calgué dinar després. N'hi havia molta gent per allà dalt, grups de ciclistes i motoristes que supose haurien pujat d'Ontinyent o bé de la Font de la Figuera o Moixent, i molt bon ambient en general. En acabant férem un tomb per les paradetes del mercadet i una visita al celler Belda, on compràrem uns vins que, pel que diuen els entesos, sembla que són molt bons. Després, amb molta calma (jo sols vaig beure una cervesa sense alcohol, ho jure) tornàrem a Rafelguaraf gaudint del paisatge tant o més que en anar, i baixant dels 628 metres sobre el nivell del mar fins els 42. A l'estiu es deu dormir bé a Fontanars dels Alforins.
Per cert, em pregunte si el nostre amic Fernando encara estarà de metge en aquest poble. Mira que té castanyes la cosa, a ell li agrada molt conduir, de manera que fer tots els dies el trajecte Rafelguaraf-Fontanars dels Alforins s'ho troba fet... cosa que a mi em suposaria gairebé un impossible.
Per la vesprada volia anar al concert de música festera que hi havia a l'auditori, sobretot pensant en l'obra que s'estrenava del meu nebot (una glòria del poble) José Luis, que ja sabeu que està de percussionista en l'orquestra simfònica de Radiotelevisió Espanyola... però per uns problemetes que no cal detallar ara i ací, és el cas que no vaig poder gaudir una bona estona d'una de les millors bandes per a la interpretació de música de moros i cristians del nostre país. Estic parlant , clar està, de la banda de la societat Ateneu Musical de Rafelguaraf. Total, que m'ho vaig perdre. Una altra vegada serà.
I ací teniu les proves del viatge i de la disbauxa (no tant, no tant) gastronòmica: una foto del Pou Clar, i la prova que de l'esmorzar no quedaren deixalles... Què dic? Mentida, tan sols una rosca de pa amb un rall d'oli que ens deixàrem per vergonya. A la vista està. Per cert, a Cathy li queda molt bé el roig dels cabells amb henna marroquina.

Un dia de Sant Vicent

Un dia de Sant Vicent passat, com tants i tants altres més, en la caseta de l'amic Albert Abril per allà el racó del barranc de Cabot. Per cert, que va caure bona cosa d'aigua, però a dins del refugi de la serra s'estava molt bé, tan sols amb una poca llenya que cremava a la llar. Albert és molt considerat. I diu, encertadament, que tindre calor per davant i per darrere és com una vida sencera; és a dir, calor per davant és el que donava el menjar, i per darrere el que ens proporcionava el foc.
Encara que un poc amb retard, Fina Cerdà m'ha enviat unes fotos. I com que li vaig prometre que les posaria, ací estan perquè no diga ni ara ni mai que no complisc les meues promeses. La paella, com sovint, estava de categoria. Era del temps, amb faves i carxofes, allò que diem paella negra. I encara que una de les fotos podria passar com que el mañico i jo estàvem al comandament... no s'enganyeu, en realitat la guisaren les dones: Conxin, Empar i Fina. Bé, Fina, com veuràs, ací estan les teues fotos.