Avise

Avise que en els pròxims dies, qui sap si setmanes, vaig a procedir a actualitzar el meu bloc. Segons que m'ha dit un amic, el tinc molt desfassat i les fotos que incorpore a ell no li ixen bé. De manera que, això. Paciència si durant un temps les coses apareixen rares. Però espere arribar a deixar-lo bastant actualitzat i amb incorporació d'enllaços, etc.

Una X

Una X, o siga, d'empat podríem qualificar el resultat de l'excursió que teníem prevista per dissabte passat. En efecte, encara que divendres a mitjan vesprada va estar la cosa a punt d'ajornar-se per quarta vegada, el cas és que Lola (la bibliotecària), en pla “torero” i amb millor criteri que jo, va decidir que ens veuríem a l'hora convinguda... i segons el temps faríem el que podríem, encara que no fóra ajustat a la programació.
Doncs bé, així va ser. De forma que anàrem de primeres a les Pedreres romanes de l'Énova, on vaig oferir als valerosos/es membres del Club de lectura de Carcaixent unes quantes explicacions i alguna que altra anècdota, que això sempre ve bé i damunt contribueix a fer esbossar algun somriure entre el personal. I cal que diga que el guia no va vindre perquè jo mateix li vaig dir que la cosa anàvem a suspendre-la, que si haguera vingut ens haguera oferit moltes explicacions que jo desconec o no recorde de quan li ho vaig sentit dir l'estiu de 2007. En acabar veiérem una femella de coll verd... més confiada que un gos pigall. Xe, que no fugia ni ens tenia por!
Després ens apropàrem a veure un dels trams on es fan més evidents les Carrilades, que estan ben a prop, passant l'hort de Galindo. De forma que els lectors/es carcaixentins pogueren veure in situ les Carrilades romanes, que són anomenades així per molta gent. Jo no sé si són romanes o ibèriques. En tot cas sembla que té bastant sentit que foren originades pels carros romans que transportaven pedra sobretot des del Buixcarró (o si voleu Boscarró, que darrerament s'està imposant) cap a la Via Augusta al seu pas per Manuel o l'Énova. I allí va ser que a les acaballes, quan ens estàvem fent la foto de grup, que va començar a ploure.
Com que ja eren aproximadament les onze del matí i estàvem sense esmorzar, haguérem de donar per conclosa l'excursió. Motiu? Perquè en total érem gairebé una vintena de persones, i aleshores anar a un bar tots junts (fóra a Carcaixent o no), demanar els entrepans, etc... Impossible, s'haguera fet tardíssim. Total: que no férem l'esmorzar tota la colla junts, ni tampoc la tertúlia sobre Enyorança magribina. Si bé açò últim és el menys important.
Però... de totes maneres, com que el meu bon amic que havia de fer de cuiner en l'esmorzar em va insistir de fer-lo la primavera pròxima... i a més la pròpia Lola també em va suggerir idèntica possibilitat, és el cas que, efectivament, l'any vinent hem quedat tots emplaçats a fer l'esmorzar-tertúlia prevista per als passats dies 27 de setembre (que no férem perquè va ploure), 11 (que no férem, id, id.) i 25 d'octubre que hem fet a mitges (per això l'X)... i que no ha estat possible realitzar al 100% pel mal oratge. O siga, d'alguna forma es pot dir que les espases estan en alt. Amb tot, però, em pareix que la gent va quedar contenta del que va veure.
Per cert, el meu amic cuiner, Lanusse, em va dir en broma, vist el mal temps, que ens podríem oferir a Zapatero, institucions, societats de reg, o zones on es pateix molta sequera, per tal de quedar allí un determinat dia i hora... i segur que ix plovent!!!
Les fotos, obra de Robert Cortell, corresponen a una vista de les Pedreres romanes, la femella d'ànec coll verd i les Carrilades amb la majoria dels excursionistes. Esperem que faça bon temps l'any que ve.

L'oratge continua humit, però...

L'oratge continua humit, però a pesar de tot sembla que dissabte que ve tindrem un bon dia. Així ho diuen els del Temps de TV3. De manera que tot apunta que sí que farem el passeig-esmorzar-tertúlia: a les pedreres romanes de l'Énova, a la caseta d'un bon amic on esmorzarem i farem la xarradeta, i finalment ens aproparem a Barxeta. I com que ara és un bon temps per a fer caragols, o siga, agarrar-los, és l'oportunitat de presentar dues fotos en què es veu un dels menjars típics de Rafelguaraf. Es tracta de un "guisat de caragols amb fenoll", que és una mena de variant del "guisat de Setmana Santa". Aquest guisat admet diversos ingredients, però d'una forma o altra a mi m'agrada molt. El gustet del fenoll amb els caragols, que ací diem “moros” i “cristianes”, és un dels meus plats més enyorats de quan era jove. Recorde que mon pare i jo en féiem (és a dir, n'agarràvem, de caragols) i els posàvem en una carnera amb unes rametes de romer, i de quan en quan els arruixàvem per tal que eixirien a fer el seu pasturatge. Xe, per a què continuar: que a mi m'agrada molt aquest guisat. Per cert, la cuinera va ser també ma tia Maria, la que va fer aquest estiu passat la “sopa rossejà(da)”. Si no teniu manies pels caragols... creieu-me: boníssim!

Pluja i més pluja

Sembla que els déus de l'Olimp s'hagen confabulat contra la previsió d'esmorzar-tertúlia, etc. que teníem aparaulada per a demà dissabte. Però nosaltres som més tossuts i no ens desanimem tan fàcilment; d'això, res de res. Ara bé, ho hem hagut d'ajornar -és la segona vegada- per al dissabte 25 d'octubre. I, això sí, si tornara a fer mal oratge ho deixaríem per a la pròxima primavera. La qüestió és que la visita a les pedreres romanes de l'Énova és un acte a l'aire lliure, òbviament, i després venia a continuació l'esmorzar, també a l'aire lliure, i a les acaballes de la tertúlia volíem fer una ràpida excursió a Barxeta, que està tan sols a 4 quilòmetres.
Per altra banda, aquesta segona nit la previsió de mal oratge s'ha confirmat. Ha hagut una tronada de collons de mico, que diuen. I de nou he sentit la gotera com gotejava acompassada al ritme de la pluja. I a més els llamps han provocat que se n'anara la llum dues vegades. A la segona -que no sé quina hora seria, mitja nit, potser- ja no ha tornat la llum fins les 9'20 aproximadament del matí. I l'aigua, com si la tiraren a poalades. Tant que el pollastre d'una veïna nostra que l'agost passat ens despertava ben de matinada, aquesta nit i matinada romania mut del tot. No hi ha gall que tard o d'hora no es torne gallina. En fi, a la nostra terra la pluja no sap ploure. O hi ha sequera o hi ha barrancades. La tardor quasi sempre sol ser així al País Valencià.
La foto d'avui és un d'un altre arbre, un anouer. Jo el conec de tota la vida i tinc vora 54 anys. La soca és molt gruixuda. Aquest arbre també es conserva molt bonic i lluïdor en la punta d'un bancal situat entre dos barrancs: el de Vicentico (o de Rius) i el de la Font del Perelló, a la vora del camí que du a Barxeta. Bones anous farà!

Un dia especial, un arbre monumental

Avui, dia 9 d'octubre, és un dia molt especial per a Empar i per a mi. És el nostre aniversari de noces. Ho celebrarem amb la família. Ja s'ho podeu imaginar, res especial: una paella. Estem ara mateix a Rafelguaraf, a la casa dels meus pares. En alçar-nos del llit hem pogu comprovar que, com ens temíem, ha tornat a eixir una gotera. Les pluges d'aquesta nit passada han sigut bastant fortes, sense arribar a tant com les de fa quinze dies. Però segons les previsions de l'oratge, encara tenim tot el pont festiu per endavant perquè torne a ploure a base de bé. En fi, què hi farem?
I com en totes les anotacions m'agrada posar una foto, estiga referida o no amb el que conte, ací va la d'un arbre de tants com a mi m'agraden i em deixen, sovint, embadalit: grossos, antics, gegants... monumentals. Aquest no és molt vell, però com està en un camp ben cuidat i a la mateixa vora del barranc de Rafelguaraf, sembla que està ben alimentat i llustrós. Es tracta d'un xop molt gran, que no sé si entre dues persones abastarien la soca. Com veieu és molt gran i a la seua vora, baix, a la dreta de la foto, si es fixeu bé veureu un altre arbre interessant: és un til·ler.

Símbols franquistes

A propòsit dels comentaris de fa un mes vull ara donar notícia, sense entrar en valoracions, de l'existència a Rafelguaraf de la següent simbologia franquista (i potser n'hi haja més).
1. El Víctor. Un símbol molt antic que va ser adoptat per algunes universitats i que, si no recorde mal, a Salamanca representava, a l'edat Mitjana, que un estudiant havia eixit "victoriós" de l'examen de doctorat, i per això és que al centre antic d'aquella ciutat n'hi ha moltes pintades d'aquest símbol. Símbol que va ser adoptat per Franco per representar la victòria del seu exèrcit, o siga, el rebelat contra el legítim govern de la II República.
2. El nom d'un pou. Es tracta de la data del colp d'estat que va ser encapçalat pel general Franco. Data de molt trist record per a les persones demòcrates.
3. Una creu. Aquesta creu, construïda recentment, vol simbolitzar una que alçaren com a recordatori els Padres Redentoristas l'any 1945, després d'estar al poble durant un temps per tal de “redimir” un poble del bàndol dels “rojos”. Per això és que també em sembla un símbol franquista; o siga, no pel seu significat religiós -que em mereix tot el respecte-, sinó pel motiu que el va originar.
I finalment, ja fa temps que a la premsa apareixen notícies sobre que a algunes poblacions els polítics locals van a la grenya per si li retiren o no el títol de Fill Predilecte, o alguna cosa semblant, al capitost dels rebelats contra la II República. Doncs bé, em sembla que a la majoria de pobles deuen haver -en les actes dels plens dels ajuntaments- aquest tipus de nomenaments de Fill Predilecte, etc. al Franco. Almenys a Rafelguaraf sé que en el ple de l'ajuntament celebrat el dia 7 de desembre de 1946 nomenaren el dictador com a “Alcalde Honorari Perpetu i Fill Adoptiu Predilecte”.

Barrancs plens de brutícia

Un altre aspecte que comentava el passat 4 de setembre és que els barrancs estan en un està d'abandó total. Ignore de qui és competència mantenir-los en les adequades condicions per tal d'evitar que les pluges de la tardor, especialment, puguen discórrer bé pels caixers. En tot cas el que està clar és que els perjudicis són per als habitants de Rafelguaraf en aquest tram primer o més alt del barranc que a partir de la Pobla Llarga i fins a Alzira és conegut amb el nom de barranc de Barxeta. A veure si puc enllaçar uns xicotets videos d'aquest barranc de l'any passat per aquestes mateixes dates.

Runa i brutícia pertot arreu

Tal com vos comentava el dia 4 del mes passat, a Rafelguaraf la runa i la brutícia pels entorns del poble són una constant des de fa alguns anys. No és possible evitar això?