Acabem l'any amb una notícia esperançadora

Acabem l'any amb una notícia esperançadora. En efecte, a finals de novembre va eixir una notícia a la premsa (dia 29, diari Levante, edició de la Ribera) segons la qual l'Ajuntament de Rafelguaraf ha tramitat, mitjançant la Diputació Provincial de València, una petició de subvenció a la Unió Europea per reendreçar Berfull. Segons els càlculs, que supose que haurà fet un o més tècnics, es necessiten 6 milions d'euros (1.000 milions de pessetes) per rehabilitar el llogaret. I tot això amb la finalitat de convertir-lo en un complex turístic. Encara que en la mateixa notícia també es considera la possibilitat de recuperar l'antic poblat morisc com a espai cultural o una granja-escola, cosa que permetria incloure'l en circuits turístics enllaçant amb altres espais culturals pròxims com ara la vila romana de l'Énova, etc.
Doncs bé, m'alegre molt -què dic molt, moltíssim­- que l'Ajuntament de Rafelguaraf haja tingut aquesta iniciativa. Ara el que cal és esperar... i posar-li molts ciris a la Mare de Déu per tindre bona cosa de sort, supose. En fi, el cas és que la degradació a què ha arribat Berfull és culpa del dimoni, però més en concret d'algunes persones que hi residien i que no han tingut la més mínima cura de les cases on s'hi albergaven i tenien l'aixopluc, fins i tot contribuint de manera directa a la seua destrucció. Però també és culpa d'una societat inculta i insensible, que ha necessitat que Berfull arribara a aquest extrem i es convertira en un muntó de pedres, per tal de comprende la importància de conservar les poques coses que ens queden del nostre patrimoni històric i cultural.
Fa molts anys que vinc reivindicant la protecció del patrimoni de Rafelguaraf... i em sembla que era com predicar en el desert. Hi haurà un poble més meninfot que aquest? Hi haurà un poble tan incult, insensible i abandonat que només fa que anar destruint els pocs elements de patrimoni que li queden? En fi, què hi farem? Som així, meninfots, abandonats i despreocupats per les coses que ens haurien d'interessar.
I el cas és que la cosa no és una sorpresa, que no hi ha disculpa ni es pot dir que no ho sabérem tots el que estava passant, que jo mateix vaig escriure fins i tot una novel·la, Adéu a Berfull, (amb al·lusió clara a la seua desaparició) i altres articles en el programa de festes, etc., etc. I darrerament, pel mes de maig d'enguany vaig enviar un escrit a la Direcció General de Patrimoni Valencià, depenent de la Generalitat Valenciana, denunciant l'estat de Berfull que està declarat Bé d'Interés Cultural. Per cert, encara estic esperant que em contesten.
De totes formes, i siga quin siga el resultat, he de reconéixer que aquesta mesura de l'Ajuntament de Rafelguaraf m'ha agradat. Enhorabona a la corporació. Tant de bo que s'aconseguisca aquesta subvenció, malgrat la destinació que se li done a Berfull. Encara que no m'agrada la idea d'un complex turístic i en canvi sí que m'agrada que poguera ser un espai cultural, granja-escola, etc. Xe, estic per dir-vos que qualsevol cosa menys que desaparega Berfull.
La foto en blanc i negre correspon a part de l'article del diari, i les altres són de com era Berfull fa uns vint anys, aproximadament, i de la portada de la darrera edició (la tercera) de la novel·la de què he fet menció abans.

A propòsit dels Vicent Sanchis

El meu blog es diu Vicent Sanchis perquè així és com em posaren els meus pares i perquè jo el faig servir com una porta d'entrada a la meua web. Vaig nàixer al número 19 del carrer de Sant Vicent del barri del Raval de Rafelguaraf (Ribera del Xúquer) el 24 de febrer de 1955. Bé, dic açò perquè veig que se'm confon bastants vegades amb el Vicent Sanchis, també valencià, que va ser director del periòdic AVUI. Ell, per cert, és prou més jove que jo. I tantes són les confusions, que podria contar-vos algunes anècdotes que m'han passat al respecte: des de rebre un taló per ser membre d'un jurat de narrativa a peticions i contactes d'estudiants o periodistes amb els estudis recentment finalitzats, o veure com en alguna editorial o llibreries conste com a autor d'un llibre sobre Carod Rovira, o com en la biblioteca de Catalunya una novel·la meua se li atribueix al meu homònim, etc., etc.
Què hi farem? Doncs bé, per allò de “al César el que és del César...”, en tot cas deixar ben clar que jo no sóc el Vicent Sanchis exdirector de l'AVUI.
Aquesta setmana pròxima he d'enviar uns llibres a la biblioteca de Catalunya i de pas els hauré de recordar que rectifiquen algunes errades en aquest sentit. I és que al País Valencià dir-se Vicent Sanchis és com dir-se Jordi Soler o qualsevol altre nom i cognoms ben corrents a Catalunya. De vegades he pensat en fer un club dels Vicent Sanchis.
La foto del pelat i envellit sóc jo en la presentació d'un llibre sobre els últims moriscos de Benifairó de la Valldigna que va tindre lloc ahir mateix, 27 de desembre, i l'altra és una foto que he trobat per internet del meu homònim periodista que viu Catalunya.

Els últims moriscos de Benifairó de la Valldigna

Dissabte que ve presentarem el llibre Els últims moriscos de Benifairó de la Valldigna a aquesta població. L'acte tindrà lloc a les 18,30 hs. a la Sala d'Exposicions, amb la participació de l'alcalde, Jesús Ferrando i Peris, i de Francesc Torres i Faus, Doctor en Geografia i Història per la Universitat de València, que és a hores d'ara director de l'Arxiu del Regne de València. Tot plegat, pense que aquest acte, tal com està previst, no es farà gens pesat com de vegades sol passar en circumstàncies paregudes. De manera que si podeu i voleu, esteu convidats.
Ah!... i naturalment, desitjar-vos a tots i a totes que passeu uns molt BONS NADALS i que tingueu un FELIÇ I PRÒSPER ANY NOU, sobretot ple de felicitat i salut per a vosaltres i les vostres famílies i amics. A veure si amb un poc de sort, i malgrat la crisi econòmica, aquest any que ve és més just, tolerant, solidari, ecològic, etc., etc.
Les fotos són de la portada del llibre i una meua a l'escola, segurament de l'època en què estava estudiant per lliure el batxiller elemental (amb don Arturo López Collado, de professor de totes les assignatures), i com es pot comprovar llavors ja agafava el bolígraf correctament i amb seguretat.

75 anys fent música i oliveres velles

Aquest mes de desembre la Societat Ateneu Musical de Rafelguaraf ha realitzat una sèrie d'actes amb que tanca més d'un any llarg de celebracions amb motiu del seu 75 aniversari. Un d'aqueixos actes va ser la presentació del llibre 75 anys fent música, en què he col·laborat escrivint la història de la banda de música. Ja sabeu, mon pare era músic, segurament de la segona fornada de músics quan es va crear allà a finals d'abril de 1932.
Doncs bé, he de deixar constància ací que han fet una sèrie de concerts i actes que quan els presenciava em pareixia que estava davant professionals de primera línea. Bé, en realitat pense que ho són. Tant els músics com els actors que intervenien en alguns esquetxs i les balladores... Fantàstica la interpretació d'uns i altres. La veritat és que la Societat Ateneu Musical de Rafelguaraf és la institució cultural més antiga i important del poble. I sabeu per què? Doncs entre altres coses per la seua continuïtat, és a dir, una societat que malgrat els altibaixos i tot tipus de problemes ha estat treballant i treballa per un aspecte de la cultura de la societat com és la música. Quantes altres associacions s'han creat i han fracassat? Moltes, sens dubte. Per això és que li desitge que en complisca moltíssims més!
Per altra part, l'altre dia em va escriure per correu electrònic un amic que viu a París, Enric Climent, estava sensibilitzat perquè havia vist un reportatge sobre el comerç d'oliveres velles de la nostra zona i d'Andalusia, Itàlia, etc., per tal que alguns rics puguen gaudir d'elles en exclusiva en els seus xalets. Què dir al respecte? Que el nostre patrimoni natural ha patit i continua patint tot tipus d'agressions. I aquesta del comerç d'oliveres antigues potser continue donant-se, malgrat tot. Quina falta de sensibilitat!
Les fotos corresponen a la portada del llibre 75 anys fent música, al primer premi, amb Diploma inclòs, que varen aconseguir el 1933 (i per això és que la bandera és la de la República) i l'altra és d'una olivera bastant velleta que hi ha... millor no ho dic, per si de cas.

Aquest xicot arribarà lluny

Fa uns dies vaig tindre una grata visita. Es tracta d'un xicot que viu a Cullera -sa mare és d'allí- encara que també li té molta estima al poble de son pare, que és el meu també: Rafelguaraf.
Vàrem estar parlant una bona estona, encara que en realitat vaig ser jo qui més va xarrar dels dos. I d'això me'n vaig adonar després i ho lamente. M'hauria d'haver interessat més pel contingut del llibre de la foto. En fi, què hi farem? És que quan trobe una persona que s'interessa per les coses que a mi m'interessen... segurament m'apassione tant que me'n passe i tot.
La qüestió és que em va obsequiar amb el llibre esmentat. Estic llegint-lo a hores d'ara i la veritat és que té un nivell al que jo no arribe ni de bon tros. És una obra per a autèntics especialistes. Vull dir, gent que haja estudiat Dret, la Constitució, etc. En aquesta obra han participat professors i especialistes de la Universitat de València, i ell és un de tants que hi han escrit. Per tant és coautor i coeditor, segons que entenc per la portada.
Al meu parer aquest xicot arribarà lluny, que diuen al poble les persones majors. La seua àvia també ho deia. I tant que ho deia: el meu Manolo, el meu Manolo, eixe xiquet, eixe xiquet arribarà lluny... Per això és que, avançant-me al seu futur que augure prometedor, vull reivindicar des d'ací el 50% que té de rafelguarafí, i açò és a propòsit que a Rafelguaraf no hi ha molta gent que destaque, o siga, que ratlle a un nivell tan alt.

De nou sobre els premis literaris

A propòsit d'una nota anterior, vull tornar a comentar que em sembla molt mal que les institucions que convoquen premis literaris ni tan sols notifiquen l'acta del jurat, encara que siga solament als finalistes. Em sembla que els convocants són uns autèntics desconsiderats per no donar les gràcies als participants en la convocatòria. En fi, és el cas que recentment m'he assabentat que una novel·la meua, Terra de frontera, ha tornat a quedar finalista en un premi dels més importants que es convoquen de narrativa juvenil a tot arreu de les terres de la nostra llengua. Estic segur que si formara part de la nòmina d'escriptors d'una determinada editorial almenys m'hagueren felicitat. El fet és que si no arribe a estar atent al cas ni tan sols m'haguera assabentat, perquè pel que fa als convocants i a l'editorial que publica les obres guanyadores... ni gos què fas ací. Bé, no vull continuar perquè quan més coses vaig observant en aquest món, més decebut que em quede. Ara, ben pensat, no sé de què m'estranye. És que el món dels escriptors, etc. està exempt dels pecats, defectes i misèries de la societat? És evident que no, ací hi ha tot tipus d'enganyifes, paranys, premis donats abans de convocar-se, etc. etc.
Per altra banda, dir que pròximament coneixeré personalment Z.O., que és ja com una amiga per a mi, que viu a Barcelona i que em sembla que ja ha acabat de traduir una obra meua al francés. A veure si en gener pose un comentari al respecte, i, si és possible, una foto amb ella i amb Cathy Smith, traductora a l'anglés d'una altra novel·la.
I pel que fa a les fotos: ací en teniu una de xiquet a l'escola, potser tindria pels 7 o 8 anys, i sembla que ja agarre més bé la ploma. L'altra foto és d'un taulellet que hi havia a la llar de la casa del meu avi Isidre, on vaig nàixer. Si es fixeu un poc veureu que al centre hi ha una mitja lluna, molt xicoteta, quasi passa desapercebuda, i tanmateix és el centre del dibuix.

De la música i els tocadors i altres coses

Aquest mes de desembre m'han eixit uns quants "bolos". Vull dir, he de participar en alguns actes públics. El primer serà dissabte que ve, dia 6, a les 19,00 hs. en l'auditori de Rafelguaraf. En aquest acte, a part de celebrar la festa de Santa Cecília, també es farà la presentació del llibre 75 anys fent música, en què he col·laborat escrivint la història de la banda de música del meu poble de naixença.
L'altre serà el dissabte següent, dia 13, a la Casa de la Cultura de Xàtiva, on m'encararé -en principi entre les 10,50 i les 11,10 hs.- amb un grapat de filòlegs i estudiosos en qüestions d'onomàstica. Defensaré dues ponències que he presentat sobre Toponímia de Rafelguaraf i sobre Una teoria sobre el topònim Berfull.
Finalment, dissabte dia 27, m'han dit que he de participar en la presentació d'un estudi del que sóc autor sobre Estimació de les cases de Benifairó. Els últims moriscos de Benifairó de la Valldigna. En fi, què hi farem? No sóc molt amic jo d'aquestes coses. S'ho creieu o no ho passe prou mal perquè em fa vergonya parlar en públic. Crec que la gent del teatre a això li diu "pànic a l'escenari", o una cosa així. Però per altra banda no em puc negar. Si alguna institució o editorial han tingut l'amabilitat d'editar una obra meua, com negar-me?
Les dues fotos són d'un bon músic i una persona de trellat. Es tracta de mon pare, Vicent Sanchis Copoví, que va anar dos anys a treballar a Suïssa, i allí mateix també va arribar a tocar en la banda La Collomberiene. La foto correspon a l'actuació a Champery el 26 de maig de 1974, i mon pare és el segon per la dreta tocant un trombó de vares -crec que es diu- encara que el seu instrument a Rafelguaraf era el baix. En l'altra foto em teniu a mi quan tindria 3 o 4 anys, amb cara de bon xiquet -que no ho era massa- i com es pot comprovar encara no sabia ni tenir el bolígraf a la mà.