Els primers llibres

Els primers llibres que recorde haver tingut de xiquet són tres:

Diccionario hispánico manual LVX DVX, editat a Barcelona per J. Horta y Cía., amb unes 2.424 pàgines, i publicat segurament poc després d'acabar la guerra civil. -Qui diu que la cultura no ocupa lloc? Aquest diccionari mesura vora un eixem d'ample- Té diverses parts. En una primera hi ha el diccionari, després uns quants vocabularis i una enciclopèdia universal. Al final té uns apartats amb conjugacions verbals, llatinismes i fins i tot un vocabulari caló-español. Mon pare em parlava d'ell com si es tractara del non plus ultra del saber, supose que per tal que anara amb molt de compte. I la veritat és que recorde haver-lo fullejat, mirat i consultat en moltíssimes ocasions. Quan em vaig casar vaig perdre el contacte amb ell i l'altre dia el vaig recuperar entre alguns llibres vells i altres meus de quan estudiava el batxillerat, etc. Està bastant castigat, però miraré d'endreçar-lo un poc, si això m'és possible. La veritat és que tots els llibres mereixen un respecte, el màxim respecte.

Astronomia popular, editat a Barcelona per Gustavo Gili, Editor, en l'any 1926, quan aleshores encara no s'havia descobert el planeta Plutó, tot i que des de fa poc que sembla que ja no és considerat com a planeta, si no recorde mal. Aquest llibre, malgrat el nivell científic, el vaig consultar també en moltes ocasions, encara que per la meua edat el que més cridava la meua atenció eren uns esbossos biogràfics de científics astrònoms, des dels grecs i alexandrins (Thales, Pitàgores, etc), passant pels àrabs (Al-Mamun, Al-Battaní, etc.), i altres com Copèrnico, Tycho Brahe, Kepler, Galileu, Newton...

Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes era el tercer, però aquest llibre va desaparéixer amb el pas del temps. Recorde que duia unes il·lustracions ben boniques -que no eren les de Doré- i que probablement és el que més m'atreia d'ell aleshores ja que m'estic referint a quan tindria uns 7 o 8 anys; encara que es tractava d'una adaptació resumida de l'obra original. Quan me'l varen deixar per a llegir-lo em parlaren d'ell meravelles, tal com realment es mereix.

Alguns anys després els pares em compraren a Xàtiva La Ilíada i La Odisea d'Homer, també dues obres magnífiques de la literatura universal. I dic tot açò perquè aleshores no hi havia biblioteca municipal al poble, de manera que les possibilitats de llegir llibres eren més bé escasses, en tot cas, reduïdes als tebeos i poca cosa més. Més endavant vindrien alguns llibres de Juli Verne, i amb el temps moltíssims més d'altres autors i estils.

Recordatori i poc més

Vos recorde que a partir de demà desapareixerà la meua adreça de correu electrònic en Lycos. Per tant, qui tinga interés en posar-se en contacte en mi ho haurà de fer a la meua nova adreça vicentsanchis55@gmail.com. A més, també podreu consultar el contingut essencial i actualitzat de la meua antiga pàgina web que hi havia igualment en Lycos. Per cert, que a banda de posar al dia alguns detallets puntuals -m'havia oblidat d'incloure la informació dels il·lustradors de les obres de narrativa- també he posat la referència d'un xicotet estudi publicat en la revista La Bellota de Manuel amb ocasió de la fira i porrat, que es titula Una teoria sobre el topònim Berfull, i que així mateix apareixerà publicat en les Actes de la III Jornada d'Onomàstica celebrada a Xàtiva en desembre passat.
Les fotos: una cadira de repòs -dita de repost- o matrona. Era del meu besavi Blai Navarro, que és el de l'altra foto, que va participar en una milícia de Voluntaris de la Llibertat en vespres de la I República.

Presoners de nosaltres mateixos

De vegades les persones podem caure en la crítica fàcil atribuint als polítics -en aquest cas, locals- la responsabilitat de determinades destrosses i malifetes que hi ha als nostres pobles. En aquesta ocasió, tanmateix, ni de dretes ni d'esquerres, ni de dalt ni de baix són els responsables. Els culpables d'aquest contrasentit que veiem en la fotografia són els incivilitzats de sempre, perquè sempre n'ha hagut i n'hi haurà, per desgràcia.
Si ens fixem un poc en aquesta foto veurem a quins extrems s'arriba per tal de protegir un element urbà decoratiu a Rafelguaraf. Es tracta de part de la maquinària d'una antiga sénia que es va posar al centre d'una plaça en urbanitzar-la. Doncs bé, ací tenim el cas que ha d'estar engabiada -com presonera,- per tal de lliurar-la dels mals que li puguen fer alguns ciutadans. Què dic, ciutadans? No, els salvatges i maleducats de torn, unes vegades jóvens i altres no tant. Però, ¿què volem, si els primers maleducats són els pares i mares que ells mateixos estan en condicions d'anar a l'escola per tal d'aprendre a ser "persones"? Em pregunte si caldria fer un carnet per punts per tal de reconduir les ovelles que abandonen el recte camí -el del respecte i les bones maneres- i que l'últim que els preocupa és l'educació dels fills.
Les fotos corresponen a la plaça de la Mare de Déu dels Dolors, de Rafelguaraf. I vergonya em fa veure en aquestes condicions la sénia per tal d'evitar que el salvatgisme faça malbé, com en anteriors ocasions, la maquinària. ¿Quina impressió tindrà una persona forastera -d'un país civilitzat- a la vista d'açò? Què pensarà d'un poble i d'una societat així?