El geperut del Buixcarró

Fa dies que volia posar aquesta entrada a propòsit d'un total de cinc xicotets audiovisuals, que en base a cinc contes de El geperut del Buixcarró i altres contes estan duent a terme els xics i xiques de segon de l'IES Pere Esplugues, de la Pobla Llarga.
El seu professor de música, Vicent Bravo, fa honor al seu cognom i al meu parer es mereix un "BRAVO" -ben gran i en majúscules- per les molèsties que s'està prenent per tal que els seus alumnes prenguen interés per l'asignatura i pels valors que intenta transmetre'ls. Vertaderament hi ha professions en què el component vocacional és molt important, i Vicent el té amb escreix, o almenys aqueixa és la sensació que em dóna a mi.
I dic tot açò, perquè fa alguns dies, quan em va ensenyar una xicoteta mostra del treball que estan realitzant, em vaig quedar bocabadat. Tant, que li vaig comentar si ell realment, a més de professor de música, també ho era de mitjans i tècniques audiovisuals, perquè tenia allà muntada tota una parafernàlia d'instruments per a dur a terme gravacions i mesclar so, imatges, etc. Xe, què voleu que us diga, la veritat és que em vaig quedar impressionat.
Estic segur que alguns d'aquests alumnes seus, quan siguen més fadrins, bé que se'n recordaran del seu professor de música. Potser tant com jo me'n recorde de la meua professora d'història.
El vídeo és sols una xicoteta mostra dels contes, que tindran una duració uns per altres d'entre 7 a 9 minuts. El que fa que en total hi haurà uns 40-45 minuts de gravació. En fi, què voleu, estic com un xiquet amb una joguina, o millor dit, esperant el resultat.

Sempre és hora de retre homenatge a una persona

Sempre és hora de retre homenatge a una persona. I jo el vull fer a una magnífica professora d'història de quan estudiava el batxiller a l'institut Josep de Ribera, de Xàtiva: Leonor Sanz Pons. I això perquè l'exercici magnífic de la docència d'aquesta matèria, al meu parer, va tindre una influència en mi que d'alguna manera ha marcat el meu esdevenir. I ara, des de la distància en el temps, li vull dedicar una poesia que és obra del meu amic Robert Cortell.
Em pregunte si molts jóvens que estan estudiant ara mateix als instituts, si tindran amb el pas del temps el mateix sentiment cap a algun dels seus professors/es, que sens dubte també tindran aqueixa influència en les seues vides. Encara que ells, ara mateix, segurament ni se n'adonen o no ho valoren com és degut.

Necessitàvem un perquè

i ens donares el pensament.

I si ara sóc ací, bregant amb les paraules,

sé que t’ho dec, car res no tindria sentit

de no descansar sobre un ferm propòsit.

El temps passa, i anem escrivint

la nostra petita història. Potser

hom dirà que és una de tantes:

la lluita contra el present pel demà,

i el pòsit amarg de cada desfeta.

Però conservem el record del teu entusiasme,

i això també és l’esperança:

creure en aquells que ens estimen,

aprendre dels que transmeten

la seua humana experiència.

No hi ha molt més que dir: callar a temps

és una bona manera de concloure.

La vida ens separa, mes la memòria

tot ho empara, com la celístia la nit.

Que no és injust l’adéu, sinó l’oblit.

Les fotos: un llibre de poesia de Robert Cortell on apareix publicada aquesta poesia, i el propi Robert Cortell, Josep Lozano, jo i un parell d'amics més d'Alginet (als extrems) un dia que anàrem d'excursió a fer la volta al Buixcarró. El lloc és un bar de Pinet on paràrem a dinar quan ja duiem mitja volta feta, abans de mamprendre la pujada al Puig de la Creu i baixar pel camí de la Falaguera cap al Pla de Corrals, el nostre punt de partida.

Xe, açò sembla ciència ficció!

Xe, açò sembla ciència ficció. Si no ho veig no m'ho crec. Aquest matí he hagut d'anar d'urgències a l'ambulatori. Em feia bastant de mal el genoll dret. Mare de Déu, hem pensat la meua muller i jo. Ara vorem a quina hora acabem hui!
Bé, cap a les 9,20 hs. la meua dona agafa el cotxe i em porta fins a l'entrada del centre mèdic. Mentre Empar busca aparcament... i poc després me n'adone que el troba de seguida!, jo entre com puc, coix coixango. M'adrece al mostrador. Mira home, què casualitat! Tinc solament una senyora davant de mi. Acaba i de seguida explique el motiu a la senyoreta que, molt amable, ompli un paper i em diu que vaja a la metgessa de guàrdia. Agafe l'ascensor, que funciona com cal, i en el segon pis vaig a la consulta. Arriba Empar de deixar el cotxe i entrem d'immediat perquè només ha fet que començar i la doctora m'atén sense perdre punt.
En fi, a banda de receptar-me unes pastilles em diu que m'han d'embenar el genoll en la planta baixa, on fan les cures i injeccions els ATS. Després d'acomiadar-nos de la metja, baixem i... tampoc m'haig d'esperar gens ni miqueta. Entre de seguida i al moment me n'isc amb mitja cama embenada. Empar em torna a casa amb el cotxe. Són vora les 10 hs. Em sembla quasi un miracle. Què ha passat amb la gent que l'ambulatori estava pràcticament buit? Serà l'efecte de les falles? Toca, alguna cosa bona havia de tindre l'efecte de la ressaca.
I les fotos, encara que no tinguen res a veure. El bosquet de tarongers i anoers que creen una ombra molt agradívola, a l'entrada de Rafelguaraf (a l'esquerra) venint per la Pobla Llarga.

Benissa!

Diumenge passat estiguérem Empar i jo a Benissa. Anàrem a fer-los una visita als nostres benvolguts amics Paco i Xaro i els seus fills, Patrícia i Franc. Ens portaren a dinar a Casa Cantó on poguérem assaborir una mostra de gastronomia típica local. De feia temps que tenia ganes de provar l'olleta de polp. I, home, el que són les coses, era precisament el menú de degustació que oferia Ximo Cantó. Xe, per a què parlar més... Tot exquisit i boníssim.
Benissa és una població d'aquelles que enganxen. I això per molts motius: pel clima, pel paisatge, pel centre urbà antic i ben conservat. Però sobretot per la seua gent, les benisseres i benissers, que tenen aqueix tracte humà agradable i cordial, acollidor, que et fan sentir a gust. De finals dels anys 90 que venim de tant en tant i la veritat és que no ens cansem de tornar. A més, ací també està el nostre estimat i admirat mestre i amic Bernat Capó, un homenot de la cultura local, comarcal i fins i tot del País Valencià i de tot arreu de les terres de la nostra parla. Un home de trellat reconegut al seu poble, ja que la biblioteca local du el seu nom, i fins i tot en el restaurant de Cantó té una sala dedicada.
Fa uns pocs anys vaig fer amb els meus amics i companys de lletres Robert Cortell, Josep Lozano i Ferran Soler una excursió a la serra del Cavall Verd, des de Murla a la Vall de Laguar, pobles que no estan gens lluny de Benissa. I jo els comentava als companys d'excursió el que després deixàrem per escrit en un article titulat El Cavall Verd i que es va publicar al programa de Festes de Carcaixent de 2001:
“La gent d’ací té un parlar molt bonic i agradívol. A Vicent li recorda el parlar dels seus amics de Benissa: Paco Montagud i Xaro Fluxà. Dels parlars dels valencians, el de la Marina és per a Vicent, sens dubte, el més bonic que coneix. Diu que no li estranya que el seu amic Paco es quedara a viure a Benissa, perquè Xaro, a més de ser una excel·lent persona, té aqueix parlar tan bell i dolç que creu que el seu amic es quedaria atret com per un encanteri, tal i com li passà a Ulisses quan, de regrés a Ítaca, va passar prop de l’illa de les Sirenes, que els seus cants l’atreien d’allò més i allà s’haguera quedat per sempre”.
Les fotos: Paco i jo al pati del regiment d'artilleria de Logroño, l'any 1977. I les dues xiques tan boniques que tenen a bé acompanyar-nos i compartir l'aventura de la vida.

El tio Pauleta (Josep Balaguer)

El tio Pauleta (Josep Balaguer) és el personatge dels pantalons apedaçats de la foto. No estic segur del tot però, si no vaig errat, ell va ser l'últim pastor de Rafelguaraf. O almenys l'últim que recorde que li va dedicar gairebé tota la seua vida a aquesta dedicació. Quan jo vivia al carrer Sant Vicent del barri del Raval, ell tenia la casa i les cabres a la plaça del Poll (oficialment d'Espanya), encara que més tard va canviar a una casa amb més condicions que dóna al carrer Jaume I i al Carreronet. Recorde el rastre que deixaven les cabres quan amollaven les seues cagarrites eixint o tornant al pessebre al qual s'accedia pel Carreronet.

La foto deu ser de finals dels anys 50 o ja dels 60 del passat segle. Està presa en els afores del poble, en el camí antic d'entrada a la població, que arribava tot just a una portella de la casa de Salazar, que és la que es veu recte al fons, quan el carrer paral•lel al de la Pilota era de mitja galta. Per la roba que du el tio Pauleta i els altres dos hòmens sembla que devia ser primavera, i potser estaven esporgant els tarongers, i això seria el que s'estarien menjant les cabres: la brosta i remulla dels arbres.
Doncs bé, gràcies a ell és que em vaig assabentar que a Rafelguaraf hi ha sis ullals i que els sis formen gairebé una línia recta. I ara, des de la distància en el temps, em pregunte quins coneixements tenia aquesta persona per saber que estaven en línia recta. Ho sabria per transmissió oral d'altres persones més majors que ell? Perquè dubte que en els anys en què era pastor tinguera accés a mapes o plànols amb que constatar això. A més que les llomes i barrancs existents entre els ullals fan impossible veure aqueixa aliniació, a diferència de si mirem per un terreny més pla que permet tenir punts de referència. De manera que supose que la llarga experiència com a pastor del senyor Josep Balaguer, sumades a la seua intel·ligència i als sabers populars que es transmeten oralment de generació en generació, potser són les que li donarien a entendre que estaven els ullals aliniats... tal com li ho vaig sentir dir un dia.
Per altra banda, basat en això és que vaig escriure el conte Els ullals de Guraf, i és en base a aquest conte i a altres quatre més (El geperut del Buixcarró, Obra d'Abú al-Saniya, Sequier de la sobirana i Profecia d'herbolària) que formen part del meu llibre de contes El geperut del Buixcarró i altres contes, estan treballant cinc grups de segon d'ESO de l'IES Pere Esplugues de la Pobla Llarga; al front dels quals està el professor de música Vicent Bravo, (que és de Castelló de la Ribera), i que a gosades que posa interés i esforços en el tema per tal que els xavals també en prenguen. Estan fent uns audiovisuals en base als contes. La veritat és que estic intrigat pel resultat. No m'ho haguera imaginat mai de la vida que pogueren servir per a una activitat així. Però sembla que els contes poden servir per allò que hom anomena una activitat multidisciplinar: música, sabers populars, geografia, història, toponímia... Sort en el treball.
I ara una reflexió final. Quan veig com molta gent jove llança a perdre la seua vida en drogues, etc. no els entenc... quan hi ha tantes i tantes coses, moltíssimes, de la vida passada i present, que són tan interessants d'investigar, de saber, de preservar... Aquestes últimes són per a mi com una droga. Només veig motius per a escriure i contar coses. En fi, ara mateix no sé explicar-ho bé. Però supose que alguns m'enteneu.