Reprenem la marxa. Notícia de Zoheyra

Zoheyra diu que sempre triomfa la vida. És ben cert. Perquè la vida, malgrat totes les dificultats i entrebancs, en efecte, tard o d’hora acaba reeixint per sobre tot. Zoheyra és una amiga que em va escriure, ja fa d’això alguns anys, una carta molt bonica des de Barcelona a propòsit de la meua novel·la Memòries d’un alamí, que ha traduït al francés. Els seus pares viuen a Alger, però ella és una persona independent, intuïsc que amb molt de caràcter, amb una gran formació acadèmica, i, sens dubte, una algeriana que estima la seua terra i la cultura del seu poble.

La setmana passada vàrem tindre el plaer de gaudir de la seua companyia durant un parell de dies, des del divendres, dia 24, a diumenge 26. Com és natural vàrem fer com un xicotet passeig ensenyant-li l’espai geogràfic i cultural de l’àmbit de les meues novel·les de temàtica morisca. O siga, que anàrem el primer dia a Rafelguaraf, a Berfull, al Tossalet, al port del Sapo (de l’Énova), passant després per Castelló de la Ribera per fer-nos una foto amb Cathy a la seua acadèmia que també ens va acompanyar a partir d'aqueixos moments. La veritat és que no feia gens de bon temps, però malgrat tot em sembla que va copsar bé el paisatge. Dinàrem al bar Buixcarró (al Pla de Corrals) i per la vesprada ens acompanyà a la presentació del llibre dels III premis literaris de Barxeta, i finalment sopàrem al bar John Lennon propietat de Martin Smith (a Rafelguaraf).
L’endemà anàrem a la Valldigna per veure el paisatge baixant el port de Simat. Afortunadament va fer un dia magnífic. Veiérem també l’ermita de Santa Anna, antiga mesquita de la Xara, i el monestir de la Valldigna. Per a mi ha estat un gran plaer i un orgull que una persona així haja visitat el “meu” poble precisament en un any en què se celebra el 400 aniversari de l’expulsió dels moriscos, i ella, talment com Fàtima, la protagonista d’Adéu a Berfull, se me representava com si fóra una descendent d’aquelles persones que foren tan injustament foragitades d'una terra que també era seua.
Encara que el meu món és molt xicotet, perquè jo gairebé no viatge, i ella en canvi és una gran viatjera, és curiós com podem coincidir en moltes coses de què hem tingut el plaer de parlar aquestos dos dies. Per això és que, des d’aquest bloc, vull enviar un record molt especial per Zoheyra ple de tarongina, romer i pebrella.

Projectes que marxen endavant

Divendres sant vaig tenir el plaer d'esmorzar a Barxeta. Ei, que era sepia a la planxa! Però dic el plaer per la companyia, per les persones amb qui vaig compartir taula: el meu amic i company de lletres carcaixentí, Robert Cortell, i els amics Toni Giner i Miquel Lorente, barxetans i persones de trellat amb qui tinc el gust de compartir l'aficció a lectures i històries. Doncs bé, tot sembla indicar que l'estudi que vaig fer sobre Bandolerisme a Barxeta (Bernat i els dos germans Escrivà) veurà la llum enguany mateix. De fet, ja vaig quedar d'acord amb Miquel per tal que faça alguns comentaris sobre l'obra en l'acte de presentació, cosa de què ja vos informaré en el seu moment.

Però és que aquesta setmana hem estat a València, trucant a les portes de l'administració, per tal de veure la possibilitat que ens publiquen al meu company i amic Joan Català, de la Pobla Llarga, i a mi un treball que ja duem vora vuit anys en ell. Es tracta d'una monografia geogràfica i històrica, sobretot, dels set pobles que reguen de la Séquia Comuna de l'Énova; o siga, de La Comuna de Castelló-l'Énova. Xe, i va i la primera impressió és molt bona! Però no llancem les campanes al vol, no siga que encara es malve la cosa que tot pot ser.
També aquesta setmana m'ha telefonat Zoheyra des de Barcelona. Tinc moltes ganes de conéixer a aquesta persona. I que em diga si ja ha acabat o com va la traducció d'una novel·la meua al francés. En fi, a veure si em pot visitar pròximament i xarrem a propòsit d'aquestes coses i del 400 aniversari de l'expulsió dels moriscos i d'algunes altres coses més.
Les fotos: els quatre sofridors després de l'esmorzar al bar Torres, de Barxeta, i l'altra és de les runes de les Cases d'Escrivà, feta a penes uns pocs dies abans.

Lectures

Acabe de llegir un llibre de Tobies Grimaltos. Es diu Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana. Aquest llibre, publicat per la Universitat de València, m'ha agradat molt. La veritat és que em sent identificat amb el que escriu l'autor en la majoria de les entrades. En tot cas en unes poques no és que no m'agraden, sinó que, potser, no he sabut entendre-les ben bé. I és que bé està que en aquesta societat tan tecnificada en què ens ha tocat viure, algunes persones es paren a pensar, a reflexionar, a raonar i argumentar com cal. Ara vaig a començar a llegir una novel·la que m'ha deixat Miquel Lorente, barxetà-xativí, historiador que està treballant a un institut de Cubelles. Es diu La venjança del bandoler, de Martí Gironell, obra amb que va guanyar el XII Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica. I és que, com que llegint també s'aprén a escriure... Doncs això, a prendre nota que ara mateix estic posat en una novel·la també de bandolers... o potser eren herois més que no bandolers? Per cert!, avui és el 78 aniversari de la II República Espanyola. Diuen que no n'hi ha dos sense tres, i també que a la tercera va la vençuda. En fi, potser alguns ho veuran algun dia. Si arriba, que siga per a bé.
Les fotos: la del llibre del filòsof i una de tres arbres que hi ha a l'aparcament de l'estació del tren de Carcaixent. Es tracta d'un plataner, un lledoner i una carrasca. En passar Falles han brotat com tots els anys. Vist i no vist s'han omplit de verdor amb diferents tonalitats. Tres arbres ben bonics.

IES Hermanos Amorós de Villena

Divendres passat vaig estar a l'IES Hermanos Amorós de Villena. Vaig anar per tal de participar en una xarrada-col·loqui amb alumnes de 3er. d'ESO, i a propòsit de tres novel·les meues: Memòries d'un alamí, Fàtima de Berfull i El repòs del sobirà. Això va ser possible gràcies a la seua professora, una rafelguarafina de trellat, Empar Fayos, que els dóna l'assignatura de valencià.
Els xavals es portaren bé, jo diria que més que bé, considerant com està la joventut hui en dia. Crec que tots i totes em feren preguntes a les que vaig intentar donar resposta el millor que vaig poder i saber durant una hora i mitja que estiguérem al saló d'actes. Les preguntes foren més o menys les d'esperar, i altres més interessants o que denoten ja certes inquietuds pel món en què vivim, també amb algunes poques excepcions que res tenen a veure amb les novel·les ni amb la literatura, però que cal entendre per la seua joventut. En fi, són xavals i estan en l'edat crítica que tots sabem.
No obstant això, el record que tinc de la meua estada allí és grat, considerant que mai havia estat a Villena. I això que mon pare m'havia fet molta propaganda de quan anava amb la banda de música de Rafelguaraf a tocar a moros i cristians, i em comentava que havia vist el famós tresor, fins i tot acompanyat personalment i amb explicacions del senyor José Maria Soler, el propi descobridor d'aquest fabulós tresor de finals de l'edat del bronze.
Les fotos són les que ens feren de record, i una de Rafelguaraf (amb la serra del Realenc de fons a llevant i tot el poble voltat per tarongerar), perquè alguns xavals s'interessaven per com és físicament el meu poble de naixença.