Entrevista de Robert Cortell

No em pregunteu com ni de quina manera ho he fet, però el cas és que fa uns pocs dies he pogut arreglar la cosa per tal que aparega, per fi, l'entrevista que Robert Cortell em va fer per a la Falla la Malva, d'Alzira, amb motiu de la desfeta d'Almansa. De manera que si entreu en Vicent Sanchis (II) i aneu a l'apartat d'entrevistes, ara sí, punxant podreu accedir a la publicació. On, per cert, també apareix la transcripció quasi completa del primer capítol de la meua novel·la Vespres de foc, publicada per Tabarca (pp. 49-52), així com el Poema a Xàtiva, que apareix al final de la mateixa novel·la (p. 55), i, finalment hi ha l'entrevista del meu amic Robert Cortell (pp. 57-60).
Les fotos en aquesta ocasió són per als interessats en la història. En primer lloc hi ha el full 207-v de Reial Cancelleria 1331 de l'ARV. I un joc, a veure qui troba el topònim Rafelguarab, i vos done una pista, en la línia de dalt apareix el topònim Cugullada; qui l'encerte li done una de les meues publicacions. L'altra foto és una de les pàgines inicials d'un plet entre la ciutat de Xàtiva i el convent de Santa Maria de la Valldigna (ARV, Clero, llibres 3066). Vos assegure que la lectura dels dos documents és vertaderament interessant. Almenys per a mi.

Del temps de la transició

Aquests dies m'han vingut a la memòria els temps de la transició. Recorde que, sobretot amb algunes persones amb qui treballava aleshores al camp, tenia conversacions dels temes de moda que, aparentment, estan solucionats ací al País Valencià (senyera, idioma, denominació del territori, etc.).

El cas és que en un moment donat vaig comprendre que no tenia sentit intentar raonar amb qui no està capacitat per a atendre a raons. Tranquils. M'explique. Jo no em considerava, ni em considere ara tampoc, més preparat ni amb més autoritat per tractar de res. Tots hem d'aprendre constantment d'altres que en saben molt més. Però no em negareu que senzillament per haver estudiat encara que fóra sols el batxiller superior, em donava almenys una “mínima” base per parlar d'aquells temes en aquella època (pel 1975, la mort de Franco, i anys després). I això front a persones que per la seua edat i circumstàncies no havien pogut fer ni tan sols l'escola primària.

I clar, per poder parlar d'una determinada qüestió se suposa que les persones hem de tindre un mínim de formació (estudis) i d'informació. Perquè, si no, o siga, del contrari, allò es converteix en una mena de “diálogos de besugos”, o, el que és pitjor, un diàleg entre sords.; és allò que diem de vegades: parlar per parlar. Al remat, prompte vaig deixar de tractar d'aquells temes. “Ca u panye i ca u regle”, que deia una persona que em ve a la memòria ara mateix, i per no dir-ne una de més rotunda i escatològica. I és que, em vaig adonar que era tan avorrit, cansat, decebedor, estèril, inútil, pesat, etc., etc., intentar fer pensar a un ignorant que no vol aprendre (per desconeixedor de les coses, no com a insult), i que, a més, se sent orgullós de ser un burro que al final acabarà amollant-te qualsevol barbaritat. Perquè no sé si ho recordareu, però ací al País Valencià hi ha més catedràtics d'història i filologia per metre quadrat que a tota la resta del món junt.

La qüestió és que ens queixem sovint de la banalització de la nostra societat. Jo crec que és degut que la majoria de la població estem en condicions d'anar a escola i aprendre a ser persones. En fi, ¿què es pot esperar d'una societat que destaca pel seu menfotisme i se sent orgullosa de la seua falta de cultura?

Ah!, la foto. Un motiu un poc refrescant. El riu Xúquer en el seu tram navegable allà entre Cofrents i Cortes de Pallás, i, si es fixeu un poc bé, dalt, al centre, sobre el cingle de la muntanya hi ha un castell que a penes es distingeix. És el castell de Xirell.

Sentiments comuns

De vegades em passa que trobe a faltar un caràcter, una fisonomia, una cara d'alguna persona. Aleshores, done per fet que aqueixa persona potser ha faltat, cosa que de vegades em confirmen. I ho lamente. En el meu món, tan xicotet, llevat d'un parell de degenerats -als qui no desitge cap mal, senzillament em són indiferents-, el cas és que considere com si tothom fóra família meua. Vull dir, que encara que hi ha moltes persones que només les conec de vista, i que en el millor dels casos sé que és de la família tal, o que viu pel carrer o al barri de tal, a tots els tinc com una mena de volença i simpatia, encara que siga tan sols -supose, a menys que un psicòleg trobe un altre motiu- pel fet de formar part de l'escenari de la meua vida. En bastants casos són persones que he arribat a saludar -bon dia, adéu, etc.- sense tenir cap relació amb elles. I és que em sembla tan bonic -tan humà?- tindre unes relacions correctes, de veïnatge civilitzat, que quan deixes de veure a uns determinats caràcters -persones-, és un poc com si et faltara algun membre de la família o dels amics.
I això em passa igual al meu poble de naixença (Rafelguaraf) com de residència (Carcaixent), com també, sobretot, als pobles més pròxims: la Pobla Llarga, Barxeta, Manuel, l'Énova, etc. etc. I a l'inrevés, també em passa que quan passe per alguna d'aquestes poblacions, que sol ser prou sovint, descobrisc una cara que feia molt de temps que no veia, i aleshores em ve a la memòria que aqueixa dona o aquest home em resulten familiars, són cares conegudes de quan anava en autobús o en el tren, o en tal o qual ocasió que em creuaria encara que fóra sols per instant amb ells o elles. I m'alegre de veure'ls. Senzillament de veure les cares de les persones que probablement en bastants casos ni tan sols arribaré a tindre el plaer de compartir alguna conversació o fins i tot una amistat. Però sempre, sempre, m'alegre de veure'ls tant com m'alegre de veure l'ermita de Santa Anna allà dalt al puig del seu nom, o que el Boscarrò està tan reblit d'argilagues i de pins com sempre, o que el castell de Xàtiva no ha caigut víctima de la voracitat immobiliària i està allà dalt de la muntanya xativina, com sempre.
Doncs bé, ací teniu dues fotos del poble de Manuel. O per ser més precisos, una de Manuel i una altra de Faldeta (que també és part de Manuel des del s.XIX), i unes persones a les quals no tinc el plaer de conéixer personalment -però alguna cara em resultava familiar- que estan raonant tranquil·lament -coses que potser ja s'hauran contat moltes vegades- a la Plaça del Sol, un dia d'aquesta primavera passada. Imagine que es tracta d'allò que hom diu "llocs comuns", per al cas: un sentiment comú. Estic segur, o bé sóc un rara avis, que a molts de vosaltres vos passa alguna cosa pareguda.