El 22 de setembre de 1609

El 22 de setembre de 1609 –avui fa just 400 anys– es feia públic a València el decret d'expulsió dels moriscos. “Desterro dels moros del regne. Dimarts, a 22 de dit mes de setembre, 1609, a migjorn, feren crida de com lo señor rey (manà que), dins tres dies, s'embarquen dits moros en Dénia per a pasarlos fora mar, y que sols restaren en cada lloch de cent, sis cases, los més vells” (Coses evengudes en la ciutat y regne de València (1589-1629. Dietari de mossén Joan Porcar, beneficiat de l'església de Sant Martí de València. Transcripció i estudi de Josep Lozano i Lerma).

Doncs bé, en aquella data hi havia un total de 30 cases habitades a Rafelguaraf, 23 al Tossalet i 20 a Berfull. En total 73 cases al terme actual, amb la qual cosa hi hauria unes 350 persones que foren expel·lides, potser algunes de grat i la majoria supose que a la força, pel port de Dénia. En concret els moriscos i les morisques de Rafelguaraf foren dels que expulsaren en la segona tanda d'embarcaments. I això pot ser perquè les autoritats començaren foragitant els de les poblacions costaneres o relativament pròximes a la costa, en considerar-los més perillosos de poder recolzar una possible invasió dels turcs o berbers. Que era un dels motius en què sembla que es basaren per a l'expulsió, encara que al meu parer en realitat el motiu fonametal era el tema religiós. El cas és que aquelles persones, que eren tan rafelguarafins i rafelguarafines com ho som els que vivim a Rafelguaraf avui en dia, sols pel fet de ser musulmans hagueren d'eixir pel port de Dénia el dia 22 d'octubre, i supose que arribarien a Orà o bé a Mers-El Kébir (Algèria) a penes dos o tres dies després.

Les fotos. La primera és del portal de Berfull. Supose que qui tinga interés se la pot baixar i es pot fer imprimir una samarreta per reivindicar la no desaparició del llogaret, com la que jo tinc des de fa uns anys. Per cert, que el disseny és de Pasqual Boqueta, un dels pintors més reexits de Carcaixent. Com veieu hi ha un parell de versos d'un poeta valencià del terreny (o siga, d'ací mateix), es tracta d'Abu Abdal·lah Ibn Khalsa (o Jalsa), el Cec de l'Énova, que va ser un afamat poeta, gramàtic i filòleg del segle XI, pel mateix temps en què possiblement es va originar el poble de Rafelguaraf. La segona és el forn d'Abril, el forn del Raval, que havia promés que la posaria quan la trobara. Ací la teniu. Un altre dia tornaré amb el tema dels moriscos i posaré alguna informació més sobre l'expulsió.

Qui de casa se'n va a casa torna

Qui de casa se'n va a casa torna. En efecte, aquest mes d'agost passat i fins i tot els primers dies de setembre he tornat a comprar el pa al forn del Raval. El mateix forn on anava de xiquet, per estar al carrer de Sant Vicent, i al que veia que anaven les dones amb les cassoles d'arròs al forn que el tio Frederic Abril (pare) havia d'assenyalar amb furgadents per tal de no equivocar les cassoles quan les dones tornaven per elles. I per açò és que m'ha vingut a la memòria els tres forns que hi havia al poble, que de més antic a més actual sembla que eren: el forn del tio Artur Abril, situat a la plaça de l'Església i que sens dubte deu ser el més antic del poble. De fet encara és d'estil morú. El segon era el forn del tio Pere Garzó, de l'Énova, que primer en va tenir un a la casa del tio Joan el Vaquer i després l'instal·laren al cantó de la plaça de l'Ajuntament. Si bé actualment em sembla que ja no couen pa per haver dedicat el local a altres menesters. I finalment el forn del Raval, d'Abril Vidal, que en els seus inicis en tenia un a Berfull i després ja se'n vingueren al carrer Sant Vicent, on ara continua el seu fill; si bé l'acual és giratori, més modern.
Bé, el cas és que el pa que fan m'agrada. Vaig veure que en el mostrador encara fan de tant en tant pans redons (amb un forat enmig, com una mena de donut molt gran) i les fogasses, que tant recorde de menut. Torne a dir que m'agrada el pa que fan. Ja fa temps que a Carcaixent i en els grans centres comercials no m'acaba de convéncer el pa que fan, i ha estat una sorpresa ben agradable comprovar que ací, gairebé com abans, fan pa de poble ben acceptable i menjívol.
Per altra banda, al meu veí Batiste Arbona li he escoltat un parell de paraules que feia molt de temps que no sentia dir... o fins i tot no mai les havia escoltat ací a Rafelguaraf. Talment com em passa amb ma tia Maria (germana de ma mare). Són paraules com ara: fa un sol que aterra, escalivat, empalagar (serà empallegar) i péntol.
També a Batiste li he escoltat aquest estiu que quan comencen a cantar les xitxarres (cigales) és senyal que prompte l'oratge farà un canvi, a menys calor s'entén. Encara que en realitat potser és que el cicle vital de les xitxarres, que solem dir per ací, és que coincideix més o menys per la fira de Xàtiva, que diem que en passar la fira ja prompte pot fer alguna tronadeta i alleugerir-nos de la calor tan forta, de vegades provocada pel ponent que ens ve de Castella. Per cert, que ja estàvem més que farts de tanta basca. Ahir dissabte, afortunadament va ploure i refrescà bastant, tant que a la platja de Xeraco almenys, on vaig dur a la meua filla Flàvia, no hi havia rastre de banyistes.
En fi, siga com siga, ací vos pose una foto d'una xitxarra, i res més, perquè havia fet una foto de la façana del forn del Raval però ara mateix no la trobe, no sé on l'he guardada. Si la trobe ja la posaré en altra ocasió.